Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara. De fet, encara ho fa més que alguns companys seus en teòrica retirada. Diu un home que ho va ser de l'actual president interí i que ara té clar que o Esquerra deixa de tenir gent “d'aquest o d'aquell” o s'acabarà d'esmicolar del tot: “Aquesta setmana en Puigcercós, xiulant i no cantant, ha dit que en Junqueras està bé com a opció de futur. I ens ho podria haver estalviat”. No calia. “Ara convé el lideratge d'algú com més allunyat de la marca Esquerra dels últims anys, millor”. I rebla: “Junqueras és una persona de dins que des de fora es veu allunyada de l'ERC dels tripartits”. Una altra veu de l'actual aparell hi veu un bon pro i un possible contra: “Dins el món que ens ha deixat de votar, tothom ens en parla bé. Ara! Si només és molt bo per als que no són nostres, patirem”. I aquest flanc vol llimar adhesions d'aquesta setmana com les de Benach, Tresserras o Tardà. Ara toca la identificació de les bases amb l'aspirant. Pas previ i imprescindible si vol tenir opcions d'èxit algun dia, quan cregui arribat el seu moment.