Renovar-se o equivocar-se

ERC és i ha estat un dels partits més importants de la Catalunya contemporània. Avui es troba en una cruïlla en què ha de prendre urgentment unes decisions que afecten els
lideratges, la cultura organitzativa de la formació i la seva
definició ideològica.

Tot i els mals resultats electorals que estem obtenint des del 2008, ERC ha de persistir en la construcció d'un espai polític central a Catalunya amb voluntat de ser majoritari. El nostre projecte polític necessita –més que cap altre– de majories per poder convocar referèndums i guanyar-los, i això ens distingeix dels altres, que poden jugar a qualsevol tipus de conjuntura que es produeixi. ERC ha de pensar en gran i construir una majoria social, diferenciada de Convergència i dels socialistes. Una majoria social, que no és equidistant entre CiU i el PSC –és obvi que no ens trobem entre ells dos en matèria nacional, republicana o social–, sinó un tercer eix politicosocial diferenciat. Tenir un hortet ben delimitat però convertir-nos en un partit que renuncia a la victòria electoral no satisfarà els anhels de llibertat nacional ni d'una societat més justa que ens demanden els votants d'ERC.

Hem arribat a la situació actual per la suma de molts factors i amb diferents graus d'importància. Per a mi, n'hi ha dos que destaquen per sobre dels altres: la constitució del segon tripartit i les inacabables batalles internes sorgides de les males pràctiques en la relació humana del partit. Deixo clar que el segon govern tripartit va fer coses que estan molt bé i d'altres que no tant, com tots, però el problema, al meu parer, no és el que va fer el govern, sinó com es va prendre la decisió de fer-lo. La decisió va ser presa de manera exprés i els òrgans executius del partit no van fer més que donar el vistiplau. Tot i que del primer tripartit ens havien expulsat, i que vam fer una campanya dient que ja veuríem amb qui arribaríem a un acord, en pocs dies vam constituir el segon tripartit. Estava dat i beneït. I tothom se'n va adonar. Una cultura organitzativa errònia. Molts dels nostres votants es
van sentir enganyats i ofesos
pel nostre comportament, i és sobre aquest aspecte que cal disculpar-se. Vam perdre credibilitat i fiabilitat, bona part de la qual encara no hem recuperat.

ERC no podrà sortir de la seva crisi si no es recorda tot, els errors i els encerts, les coses bones i les dolentes. No s'hi valen exercicis intencionats d'amnèsia parcial. Ni tampoc intentar renovacions que no ho són. No poden continuar manant els que ara manen perquè els ciutadans ens han dit clarament que no. Ens han dit que prou. Hem de tenir la valentia, l'audàcia, el coratge de fer el que ens han manat. Jo, en vint-i-quatre anys de militància, mai no he tingut cap càrrec orgànic nacional, exceptuant el de president del consell nacional que vaig acceptar fa pocs mesos. Però ara és igual uns mesos o molts anys o que no es doni valor al fet que Barcelona sigui l'única ciutat gran amb representació municipal o que ja fa quatre anys veiéssim que no havíem de reeditar el tripartit a la capital. Els que som vistos com la direcció del partit hem de plegar. Estic content de poder-ho fer i d'anunciar que no em presentaré a la presidència d'Esquerra. Dono les gràcies a tota la gent que m'ha fet i em fa confiança, tant del partit com de fora d'ell, que no pateixin, que continuarem fent moltes coses, però ara crec que m'he de posar a disposició d'una candidatura renovada i renovadora que sigui capaç de construir un partit que hagi après dels errors.

Això no vol dir que deixi la política. El camí és llarg, no renuncio a continuar lluitant, com sempre, per assolir un país més just i lliure, per crear una àmplia xarxa relacional que doni confiança, esperança i solucions a la ciutadania que pateix per l'absència de les seves perspectives personals, que creu que pràcticament no pot influenciar sobre res, i que vol reprendre el control del seu propi destí tant personal com col·lectiu.

Esquerra trobarà nous polítics que ara ens han de substituir. Hem de tenir la valentia de
plegar i hem de saber plegar. Amb elegància i joc net. Ens
hi juguem el futur. ERC és un partit que ha protagonitzat algunes de les pàgines polítiques més belles i transformadores
a Catalunya i estic segur que
tornarà a protagonitzar-les.