No malgrat, gràcies a

La nit de diumenge passat, en un dels millors hotels de Nova York, el Pierre, en una habitació amb vistes al Central Park, Mahmoud Abdel-Salam Omar, de 74 anys, expresident del Banc d'Alexandria, un dels més importants d'Egipte, va trucar a recepció per demanar que li pugessin un paquet de kleenex. A l'hotel podien haver-se'n malfiat, però els mocadorets no van despertar sospites i es va fer pujar una cambrera amb l'encàrrec. Segons la denúncia, quan va tenir la dona a l'habitació, Mahmoud Abdel-Salam va retenir-la, va petonejar-la, va magrejar-li els pits i va refregar-s'hi.

L'assalt no hauria donat la volta al món si no fos que es repetia la mateixa història de fa unes tres setmanes, quan van detenir DSK, el director de l'FMI i aspirant socialista a la presidència de la República Francesa, per saltar a sobre i refregar-se igualment amb la dona de la neteja d'un altre hotel de luxe, el Sofitel New York, amb l'argument tan gastat de: “Tu no saps qui sóc, jo! Eh, que no saps qui sóc?”

Està estudiat que un tant per cent considerable de les denúncies per violació són falses, i la possibilitat d'una trampa no és de cap manera descartable. Però una trampa tampoc exculparia aquests homes, al contrari: se suposa que els càrrecs importants comporten precaucions, o sigui abstinències, importants.

No sé què passa, aquesta primavera, amb els vellets. Pot ser que corri una partida adulterada de viagra. A Silvio l'entenc més, es paga un harem i només de tant en tant se n'enamora d'una menor. Se salta les lleis del seu país, però això passa a les millors cases. El que no em quadra són aquests banquers que van amb Porsche i jet privat, que s'instal·len als millors hotels del món i després no són capaços de fer una trucada o un simple clic en un catàleg web de reines de la bellesa. El paquet de bitllets que duen a la cartera és infinitament més gran que el de darrera la bragueta, no se l'acabaran pas. Tan lluny s'estan, aquestes noies, dels grans hotels de Nova York?

Potser els banquers són gent ocupada i no tenen temps per l'amor. Però bé són els reis de l'agenda, capaços de preveure amb qui estaran tal dia a tal hora en els pròxims cent anys. Deu agradar-los l'atzar, la falsa sensació de llibertat que dóna. Quan ja t'ho pots comprar tot, potser només et queda la sorpresa del servei d'habitacions.

Un pensaria que aquests homes plens de responsabilitats són un prodigi de contenció. Els esforços que han hagut de fer per tirar endavant admirables carreres, les privacions que han hagut de passar, les vegades que s'han hagut de mossegar la llengua pel bé de tots, per no dir una frase que es morien de ganes de dir, els favors que han hagut de negar als seus millors amics, la son que han hagut d'aguantar en llargues nits de treball, la felicitat de la vida familiar que s'han perdut, les estones que no es poden permetre passar amb els seus fills, tots aquests petits plaers que han hagut de sacrificar, aquestes renúncies que en part justifiquen els seus megasous i que ens impedeixen envejar-los i ens fan pensar: bah, una vida així no la voldria ni per tot l'or del món, ja els hi regalo. Homes tan acostumats a la contenció, com poden caure a l'altre extrem i convertir-se en el ximpanzé de la navalla? No és contradictori? Misteris del planeta Terra. No voldria, no em podria ni imaginar que justament fos la falta d'escrúpols i la capacitat de saltar-se les normes, que els hagués dut allà on són.