opinió
L'hora nova del PSC (La recuperació dels fonaments)
“Necessitem un PSC amb llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid”
Abans mateix de la doble desfeta electoral del 28 de novembre del 2010 i del 22 de maig del 2011 ja hi havia molts símptomes alarmants i de preocupació. El punt d'inflexió més clar és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la posterior manifestació del 10 de juliol. En aquell punt queda clar que l'espai socialista es fragmenta i s'aboca a la indiferència (vot en blanc), la desafecció activa (vot cap a la dreta) i el catalanisme sobiranista (vot dispers).
L'acumulació de desgast ens porta necessàriament a un debat i reflexió imprescindibles, orientats al futur congrés que encara no s'ha convocat, i a abordar totes les qüestions polítiques, ideològiques i organitzatives des d'una triple perspectiva. Ens cal exigència crítica, construïda des de l'autocrítica; ens cal també, en el debat polític, practicar i reclamar el màxim rigor intel·lectual. I, finalment, en els nostres dies, amb una nova societat en construcció, amb problemes nous i crisis diferents, ens cal enfocar el futur amb radicalitat democràtica.
És en aquest context que proposo un conjunt de reflexions i punts de vista amb ànim de contribuir a la preparació al més oberta possible del debat congressual.
1. Abans que res, vull dir que poso tots els meus càrrecs orgànics a disposició del congrés i de la direcció que en surti. Sóc coresponsable de l'orientació política dels darrers anys. Des d'aquesta renúncia em poso també a la plena disposició del projecte socialista i de la seva renovació i impuls necessaris.
2. Ens calen noves dinàmiques internes i potser la renovació, no només dels noms en la direcció, sinó de les estructures orgàniques. El PSC és una organització molt potent que s'ha aprimat; ha perdut gruix, tensió i múscul. La distància entre l'enquadrament orgànic i la preponderància de la gestió, i els militants, simpatitzants i el conjunt de la societat s'ha engrandit. Cal anul·lar aquesta distància i cal tornar a l'activisme polític constructiu.
3. Després de la doble desfeta s'han alçat moltes veus per parlar del PSC. Finalment, també, algunes d'internes. Però moltes des de fora; veus de tota mena, interessades i desinteressades, sinceres i impostades, receptes de veritat i receptes d'encàrrec al servei d'altres. Veus disposades a donar lliçons, a desqualificar, a menystenir o, fins i tot, a liquidar des dels propis apriorismes i a vegades sense el mínim rigor intel·lectual exigible.
Per bé i per mal, la regeneració del socialisme democràtic es farà de dins cap enfora. Tots els que diagnostiquen un final d'etapa, un càncer, preparen un funeral, ens acusen de desorientació, aplaudien el paper del PSC en el moment àlgid del poder. Fer llenya és molt català. Construir des de la responsabilitat ho hauria de ser més.
Cal, doncs, abordar el Congrés amb un retorn als fonaments ideològics i doctrinals del PSC. Tornar a l'acord i les propostes fundacionals. Depurar inèrcies, renunciar al conformisme, iniciar una hora nova per a una societat que és nova i diferent, ara més que mai. I proposo que actuem a partir dels principis i criteris següents, que no són tots, i que formulo com a orientació personal.
I. Al PSC no hi sobra ningú.
El congrés hauria d'integrar totes les sensibilitats, refondre, com ha dit algú, més que refundar. Un congrés de síntesi que constati que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen i que amb aquestes podem acordar un full de ruta.
II. Al PSC hi falta molta gent.
Gent que ha perdut pel camí, gent que ara desconfia del projecte o simplement que ha posat distància per manca d'entusiasme en la indefinició excessiva. Socialistes de pensament, decebuts amb l'acció concreta massa llastada per hipoteques i condicionaments de responsabilitat. El Congrés ha d'obrir portes, construir ponts, buscar complicitats. Ha de buscar també noves aportacions i noves incorporacions. Ha de formular un projecte engrescador per als joves, a qui cal parlar amb un llenguatge nou en un temps nou.
III. El PSC ha de dir les coses pel seu nom.
Ha de defugir les el·lipsis i els circumloquis; parlar clar, al cor de la gent; recuperar el llenguatge planer i entenedor; abandonar els pensaments avortats per excés de responsabilitat o pel pes del pragmatisme de la gestió en el govern.
IV. El PSC ha de ser tal com és.
Ser-ho de veritat i dir-ho. Tornar a ser el referent de les esquerres, del centre progressista, dels pensadors lliures, dels homes i les dones que se senten lluny dels condicionants del poder i a prop dels sentiments i de les emocions.
V. El PSC ha de recuperar espais de confiança i credibilitat.
Entre les classes populars, avui més desinhibides i disposades a canviar de fidelitats. I ha de recuperar el lideratge i la confiança de les classes mitjanes, que el mateix projecte socialista ha contribuït a formar i a fer créixer. I ho ha de fer salvant les contradiccions entre uns i altres, soldant, no dividint; sense fragmentar els espais, sense duplicar els llenguatges.
VI. Necessitem un PSC catalanista, independent i solidari.
Compromès solidàriament amb Espanya, sense subordinació. Amb veu i llenguatge propis. Amb una revisió i clarificació, a fons, de les seves relacions amb el PSOE. Amb unes noves bases per a l'entesa que alliberin les hipoteques del passat i clarifiquin les prioritats del present. Amb llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid. Això és més important que el grup parlamentari propi que he defensat, sovint, en diferents moments. Si en el document d'entesa entre els dos grups parlamentaris, signat el 1977 i abans que culminés el procés d'unitat, es deia que s'acordava “una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de los Diputados”, ara m'estimo més deixar escrit i signat que s'actuarà amb llibertat de vot en temes catalans i amb reciprocitat i lleialtat a l'hora de les relacions amb les altres forces polítiques a Catalunya i a la resta d'Espanya. En la política general espanyola, des del govern o des de l'oposició, ni un pas a Catalunya o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE.
VII. El PSC ha de clarificar els seus postulats.
Ha d'esdevenir una esquerra catalanista, socialista i moderna. Avui, alguns proposarien menys catalanisme i més esquerra. La meva proposta és més catalanisme i més esquerra. El vessant catalanista demana més accent nacional sense abandonar posicions favorables a intervenir políticament a Espanya en sentit federal; una renúncia que els socialistes no estaríem disposats a fer i que els més reticents d'abans, la burgesia catalana, ara sembla, potser, disposada. Però aquí la qüestió seria, quina de les burgesies catalanes que han emergit, a Catalunya, en el context democràtic?
Hem dit què som i què volem. Hem de ser-ho i fer-ho. No ens cal practicar un sobiranisme vergonyant que no compartim perquè entenem més plausible un inequívoc compromís nacional des de les pròpies posicions. La temperatura nacional dels partits no es mesura amb la gesticulació, sinó amb el compromís concret, amb la llengua, la cultura i la identitat, i el respecte a la diversitat.
El debat sobre les esquerres és un debat més enverinat en plena regressió de totes les esquerres europees i en plena expansió del pensament dretà, intransigent i liberal. La radicalització esquerrana té poc futur perquè té poc fonament. És expressió d'una lectura equivocada de la societat que sense un biaix esquerrà demana més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. L'oportunitat de les esquerres és justament formular un programa reformista apropiat, agrupar esforços i energies, bastir els fonaments d'un nou model sense gaire doctrinarisme i no perdre de vista l'experiència municipal. És en les polítiques urbanes on més clarament s'han formulat programes progressistes i d'esquerres. Els avenços socials, sostenibles i possibles, i els serveis públics s'han afermat en aquest camp. És des de les bases sòlides de models, programes i propostes de polítiques d'esquerra que els ajuntaments progressistes van conquerir l'hegemonia social i van assegurar la complicitat activa de les classes mitjanes. Les mateixes que ara rebutgen succedanis frívols i condescendents en la formulació de les polítiques d'esquerra.
Cal, doncs, procedir de la mateixa manera sobre bases noves. Segurament ja no valen velles receptes. Però és segur que només una interpretació correcta de la realitat ens portarà a eixamplar la base social dels projectes i a evitar un aprimament progressiu que podria potser permetre de mantenir l'estructura orgànica, però que no podria evitar l'esllanguiment, en aquest cas irreversible, de l'hegemonia social. Hem de situar-nos lluny del testimonialisme reduccionista. Molts dels que des dels rengles de les esquerres i des d'una clara consciència política han crescut i millorat en les seves condicions de vida, classes populars i classes mitjanes, amb por de perdre conquestes recents, esperen receptes noves per a una situació nova. I ja ens han advertit que les velles fórmules no els satisfan perquè ells, la vida i el país han canviat molt i els partits i la política, no ho han fet.
En resum i per acabar. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l'ambigüitat i la indefinició nacional i social, afermar les bases ideològiques i polítiques del projecte i reformar les estructures organitzatives i representatives.
