L'esperança torna a venir d'Itàlia?

Durant els anys setanta i vuitanta l'esquerra catalana tenia un punt de referència en el Partit Comunista Italià: el PSUC amb voluntat d'aplicar aquí polítiques similars, el PSC amb un punt d'enveja i desconfiança. L'eurocomunisme d'Enrico Berlinguer va influir en diverses generacions d'intel·lectuals, sindicalistes i militants del PSUC. Després ni aquí ni a Itàlia les coses varen anar com esperàvem. Però ICV és filla de la reflexió superadora del comunisme clàssic generador de dictadures, i de la necessitat de buscar nous camins a l'esquerra.

Els darrers anys semblava que d'Itàlia era millor no parlar-ne. La crisi del PCI, la conversió del seu hereu principal, el Partit Democràtic, en una força ambigua que dilapidava el patrimoni polític del que fou el principal partit eurocomunista d'Europa, la dificultat que emergissin noves forces d'esquerres que superessin la fragmentació i la tendència a la marginalitat, i sobretot, el domini abassegador de Berlusconi i els seus aliats de la Lliga Nord, semblaven haver enterrat la riquesa del debat polític italià i la seva capacitat d'innovació.

Però, manllevant Espriu, “mai no hem pogut desesperar del vell vençut”. I en poques setmanes s'ha concretat una esperança que fa temps que es gesta. Primer va ser la victòria aclaparadora en les eleccions locals i provincials de fa poques setmanes. Un sistema electoral a doble volta afavoreix alhora els partits petits i les grans coalicions, fent possible compatibilitzar proporcionalitat i estabilitat. Grans ciutats com Milà han passat al centreesquerra i també feus de la Lliga Nord com Novara. Altres ciutats han mantingut majories d'esquerres en formes diferents, des de Bolonya fins a Nàpols. Alguns mitjans de comunicació han simplificat les coses atribuint la victòria al Partit Democràtic en exclusiva i menyspreant o ignorant altres aportacions. Però en el marc d'una esquerra plural ha aparegut amb empenta el partit Esquerra, Ecologia i Llibertat. En aquest partit milita per exemple el nou alcalde de Milà. I dirigeix aquesta força Nichi Vendola, president des de ja fa un temps de la regió de Puglia. Tots dos tenen una característica en comú: haver derrotat el candidat del PD a les primàries del centreesquerra. Per això el PD té por de celebrar primàries nacionals per al lideratge del centreesquerra: les enquestes diuen que les guanyaria Vendola. I SEL ja és clarament la segona força de les esquerres italianes, mentre la vella Refundació Comunista no aixeca el cap. Un partit que defensa l'esquerra i l'ecologia i que es nega a deixar la reivindicació de llibertat en mans de la dreta és un valor que cal seguir de prop.

La segona alegria ha estat la victòria en els quatre referèndums que proposaven aturar la construcció de noves centrals nuclears, evitar la privatització de l'aigua definint-la com un bé comú i desmuntar la protecció pseudojurídica de la qual s'havia envoltat Berlusconi per no fer front a les seves obligacions amb la justícia. Són temes d'actualitat a casa nostra on el govern de CiU es nega ni tan sols a crear una taula de l'energia que permeti discutir sobre l'energia nuclear, avança cap a la privatització de l'aigua i busca fórmules per eludir les responsabilitats derivades del cas Palau. A Itàlia la gent ha convertit la indignació en vots i ha aconseguit modificar les coses. D'Itàlia ens tornen a arribar vents d'esperança.