la crònica

Dos-cents anys després

La plaça de la Independència –sense aclarir de qui ni de què– està en obres. El solar, que havia albergat el convent de Sant Agustí i que es va convertir en la plaça dels Cines, s'està remodelant. Ja fa dies que s'hi treballa. S'ha canviat el paviment dels vials que l'envolten i ara sembla que és el torn de la part enjardinada. La setmana passada dues grans grues es van instal·lar dificultosament a la vora dels arbres acabats de brotar i es preparaven per començar la feina. Tot feia pensar que l'escultura commemorativa dels setges de la ciutat –amb el general Álvarez de Castro i els seus soldats– seria remoguda per deixar espai a les màquines. Els trabucs dels defensors no van disparar ni un tret. Alguna cosa hem guanyat al cap de dos-cents anys.

Bé, em direu que la figura que tenim a Sant Agustí és la del general Palafox. Però això no és important. El senyor de Castro va sacrificar els ciutadans gironins per emular i superar el seu col·lega de Saragossa. Així que els gironins van fer una feliç simbiosi de les dues figures militars amb l'escultura d'Antoni Parera. Queda el dubte si els defensors originals ja duien barretina o si se la varen posar per venir a Girona.

L'obra que ara s'ha bellugat és de les que tenen sort. Ni els rojos ni els nacionals no van tenir la idea de considerar-la contrària al seu pensament. Els uns hi devien respectar el poble en armes –amb barretina– i els altres, el militar heroic. Tal com anaven les coses, el monument bé podia haver acabat com les campanes de les esglésies, fos i convertit en material de guerra. Aquest respecte inesperat bé mereix que l'obra es mantingui. Qui és capaç de dir que el general que tenim al monument s'assembla o no a de Castro?

En tot cas, els monuments són simbòlics i trobo que ja fa el fet. Vés a saber si en Diego Ruiz i en Bertrana no tenien raó i resulta que el nostre general estava una mica passat de voltes. El monument ha de recordar l'esforç dels gironins, el seu patiment, el sacrifici de la meitat de la població. Si tot això era a fi de bé, si estava justificat, si tenia algun sentit, això ja ho diran –ja ho van dient– els historiadors.

El desagraïment de Ferran VII

Queda prou clar que el rei Ferran VII, en nom del qual lluitaven els nostres avantpassats, no va ser agraït. Els va donar un diploma d'immortalitat però res més. En podien tirar un bon tros a l'olla, pobra gent. La ciutat va trigar molts anys a refer-se de la sotragada i va haver-ho de fer sense ajudes de la corona, que altres coses tenia al cap en aquells moments, amb les pretensions liberals dels que s'havien oposat als francesos. A mi el monument ja m'està bé tal com és. I als coloms que fan vida per la plaça de Sant Agustí segurament que també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.