L'historiador que volia fer història

Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 1969) és un historiador nouvingut a la política professional. I no pot dissimular-ho. Després d'una ràpida i grisa roda de premsa de Carod-Rovira i Junqueras sobre el corredor mediterrani, el vicepresident va sortir disparat cap al cotxe oficial mentre Junqueras es quedava xerrant amb els periodistes. Érem just davant del Museu Marítim i no se li va acudir res més que proposar-nos una visita guiada. Va parlar de l'Ictineu de Narcís Monturiol, de les Drassanes de Barcelona i dels vaixells de l'armada espanyola enfonsats a les costes del Perú al segle XIX i aquell, sens dubte, va ser un dels moments més originals, impropis i pedagògics d'aquesta campanya electoral.

El seu millor terreny de joc no és el míting ni les relacions públiques... sinó les aules d'història de la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor d'història moderna i doctorat en pensament econòmic. El dia de la seva presentació com a cap de cartell d'ERC a les europees va dir que se sentia «en deure» amb la societat i que volia tornar amb «fets», i no llibres, els anys que el país havia dedicat a la seva formació. Precisament, parlant de llibres, Junqueras ha escrit, i molt: Els catalans i Cuba (1998), La batalla de l'Ebre. Història, paisatge, patrimoni (1999) i La presó Model de Barcelona (2000). Tot i que és un fanàtic de la història dels Països Catalans, en realitat la seva especialització és el Japó.

Molt lluny dels samurais i les geishas, la seva família –el pare, professor d'institut; la mare, infermera– havia viscut sempre a Barcelona. Desconeixem qui eren i a què es dedicaven els seus besavis, tot i que ell, com va demostrar amb Vidal-Quadras, segur que coneix els antecessors de la resta de candidats. El que sí que sabem és que ell, tot i haver nascut al popular barri de Sant Andreu, es va traslladar als dos anys amb la família cap al Baix Llobregat. Es va criar, i encara viu, a Sant Vicenç dels Horts, un poble gran o una ciutat petita –com vulguin– a vint minuts en ferrocarril de Barcelona. Ell sempre explica que el seu entorn lingüístic era castellanoparlant i, fins i tot, molts dels seus amics al poble parlen més castellà que català (i el voten a ell, és a dir, un independentista). Gràcies al seu protagonisme mediàtic i la feina dels militants anònims, ERC va passar d'un a quatre regidors en un ajuntament governat pel PSC i el PP. La popularitat li ve d'haver col·laborat en programes d'història a la televisió i la ràdio, com ara El candidat de TV3 i En guàrdia! de Catalunya Ràdio. Amb tot el que fa, però, no se sap si té gaire temps per dedicar als assumptes municipals, les polèmiques amb la recollida d'escombraries i la falta d'escoles bressol: l'únic que és segur és que a Sant Vicenç no para de saludar a tothom.

En el seu temps lliure –ara ben poc– agafa el cotxe i se'n va fins a Castellbell i el Vilar a cuidar els seus ametllers i oliveres. No és, ni en presumeix, un urbanita. Fa anys que volta i, de passada, recull històries de tot el territori comarca per comarca. Els cinc anys vinents, però, se'ls passarà més cap al nord: a Brussel·les i Estrasburg. Al Parlament Europeu ja ha avisat que intentarà colar alguna paraula en català, però els seus idiomes seran l'italià –va estudiar al Liceu italià– i el francès.