La Catalunya bicèfala

Un llibre: Converses amb Oriol Junqueras. Una actitud per fer avançar el país. Un bon comunicador –per això ha fet televisió–, Oriol Junqueras. Un periodista i autor del treball, Bernat Ferrer, admirador confés –no cal dir-ho– del personatge. I un auditori entregat, el que pràcticament emplenava el Josep Irla de la delegació del govern de la Generalitat a Girona. Tot això va servir per fer confluir ahir a la tarda una lliçó magistral, en el bon sentit intel·lectual, que volia o pretenia la fita pedagògica d'ajudar-nos a comprendre les grans incògnites dels complexos processos polítics, econòmics i històrics que ens marquen la conjuntura catana. És a dir, l'ara i, en conseqüència, el nostre futur. Unes claus que, segons el polític, arrelen en un pal de paller comú, sense el qual no es pot entendre Catalunya; un pal de paller més enllà fins tot de les ideologies, i que formen, sempre segons Junqueras, el nostre ADN com a país: el dels valors. Per Junqueras, com si no es pot entendre que al marge de les diferències entre un carlí i un de la CNT, que hi són, aquests hagin compartit, salvant la distància del temps, valors d'honestedat, treball, amor al país o el treball? Uns valors que per aquest polític han estat i són essencials per bastir un projecte de país, sense obviar tenir l'habilitat de generar totes les complicitats necessàries, a tots els nivells. Segurament per això, Catalunya es construeix sobre una gran bicefàlia. La d'un país que va enfrontar-se amb l'invasor francès, però que a la vegada admirava els valors de la revolució. Aquest, i a grans trets –anècdotes i vivències personals del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, incloses com a exemples vivencials–, va ser el missatge que va voler transmetre Junqueras. Però, de fet, a aquest professor, divulgador, contertulià, polític i actualment alcalde de Sant Vicenç dels Horts per ERC, i vist l'auditori, tampoc li calia molta convicció perquè no hi faltava pràcticament ningú de la galàxia gironina republicana.

I un apunt final per l'autor. Tot i el personatge entrevistat en el llibre, no cal treure mèrits tampoc al treball del seu autor/coautor, Bernat Ferrer i Frigola. Ho diem, perquè els signants d'aquests treballs periodístics –encarregats o no– a vegades són enterrats per l'entrevistat. I s'ha de parlar també de coautor, perquè, tot i que la majoria d'aquest llibres poden ser de màrqueting del personatge, manual divulgatiu d'autoajuda política a manera de full de ruta, el mèrit hauria de ser realment dels dos; és a dir, no hi pot haver un bon llibre d'entrevistes si l'entrevistat, per bo que sigui (Hitchcock-Truffaut, per exemple), no compta amb un bon periodista/redactor. I més, en el format per excel·lència del periodisme, l'entrevista, on la frontera a vegades es pot tornar difosa. Aquest també ha de ser un dels mèrits d'aquest llibre.