‘Submarinistes' catalans, a l'atac

Què poden tenir en comú el submarinisme i un contundent atac en defensa del català? A qualsevol mortal li costaria Déu i ajuda trobar una assimilació entre els dos conceptes, però a l'erudit de les paraules, al mestre dels jocs dels mots, Màrius Serra, gens ni mica. Ahir l'escriptor va tornar a exhibir aquest do durant l'acte institucional de la Diada i va protagonitzar el rol més reivindicatiu en la seva intervenció com a representant de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que aquest any compleix un segle.

Seva va ser la frase del dia, la frase que va triomfar durant tota la jornada –també a les xarxes socials com ara Twitter– i que resumeix a la perfecció el que estem vivint amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que posa en dubte el model escolar. “Català, a l'atac”, va clamar. Una expressió capicua, una figura coneguda com a palíndrom. És a dir, una paraula, català, que tant pot ser llegida d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra. Com va destacar Serra, si ens mirem del dret i del revés el nom de la nostra llengua traurem “l'entrellat” a tot plegat: “Català, alatac.” Més clar, impossible. Un eslògan que hauria signat el millor dels publicistes.

Però, i què hi pinten els submarinistes? On hi ha la connexió de les dues idees d'abans? En aquest cas, la resposta l'hem de buscar en la ironia de l'escriptor, que va acabar el discurs amb un “Visca la llengua viva! Visca el submarinisme”, una críptica al·lusió a la immersió. Els aplaudiments van ressonar per tot el parc de la Ciutadella i també els crits d'independència. La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no sabia on amagar-se. S'ho mirava atònita des de l'escenari. Al seu costat, tots els representants polítics, amb Artur Mas i Núria de Gispert al capdavant, aplaudien enèrgicament, mentre la popular ni parpellejava. Sabia que era a l'ull de l'huracà. Va perdre el somriure que sovint intenta lluir durant totes les seves aparicions, encara que després el va recuperar amb les actuacions que rememoraven el concert d'Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra i Sau al Sant Jordi d'ara fa vint anys.

La participació de Màrius Serra, que també va mencionar Pompeu Fabra i Joan Solà per reivindicar la transcendència de la llengua catalana en l'ensenyament, va ser el punt d'inflexió d'un esdeveniment marcat per la forta calor –fins i tot va haver-hi algun desmai–. Com ja és característic, els ventalls i els barrets van ser els millors aliats per suportar les temperatures que s'acostaven als trenta graus enmig d'una solana amb poquíssimes ombres.

Amenitzat per una elegant Ariadna Oltra, l'acte va començar amb una puntualitat suïssa i va durar poc més d'una hora. Va ser un repàs de diverses efemèrides i personalitats culturals del nostre país, en un moment en què, tornant a parafrasejar Serra, cal que el “cap i el cor” treballin plegats en pro de la llengua, una de les artèries principals de qualsevol nació. I quina millor manera de fer aquest pas endavant que mirant cap enrere i comprovar tota la història que ens empara? El 150è aniversari del naixement de Santiago Rusiñol; el centenari de la mort de Joan Maragall; els 125 anys de la publicació de L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, i el mig segle de la mort de Josep Maria de Sagarra van ser alguns d'aquests nostrats referents de país, d'aquests símbols, que es van deixar sentir. Roger Mas, Ester Formosa, Oriol Broggi i Lluís Soler van ser els encarregats de fer-los reviure.

En aquesta allau de commemoracions, de “xifres i lletres” com va puntualitzar Oltra, van sobresortir cinc moments, cinc àmbits més o menys diferenciats. El simbòlic, el distès, el participatiu, l'internacional i el sentit reconeixement. El simbòlic, quan l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, va entregar a Mas i De Gispert la senyera que va presidir la cerimònia, en homenatge a les Bases de Manresa (1892), que exigien la devolució de les Constitucions Catalanes. El distès, quan els cuiners Jaume Subirós, Josep Roca i Carme Ruscalleda van parlar del gaspatxo, el sofregit i les sardines que Josep Pla descriu amb una prosa excel·lent al llibre El que hem menjat. El participatiu, quan l'acordionista Carles Belda va fer cantar al públic la lletra de Boig per tu, de Sau. L'internacional, quan el cantautor italià Giorgio Conte va interpretar una peça tradicional catalana, Cançó del lladre. I el sentit reconeixement, quan Oltra va tenir un record per l'expresident del Parlament Heribert Barrera, mort el mes passat, i per les víctimes dels atemptats de l'11-S.

La interpretació d'Els segadors i nous crits d'independència van posar el colofó a un acte, que va servir per evidenciar que els partidaris de la immersió, els coneguts a partir d'ara com a submarinistes catalans, passaran a l'atac si és necessari.