Confiança

Les persones han de confiar en
elles mateixes. Hem de confiar en
el futur, en la nostra capacitat d'avançar, de ser lliures i justos. Cal
donar motius per a la confiança, cal
no trair-la en els moments clau. La
gent ha de refiar-se dels seus representants, però aquests han de saber correspondre al suport de la gent. No es pot mentir, no es pot trair, no es pot malbaratar la connexió entre persones.

La confiança és la base de les relacions socials. Quan un partit capta la confiança dels electors, té totes les de guanyar. Quan la perd, ja ha begut oli. Quan una nació confia en unes idees de futur i assumeix que se'n sortirà, que arribarà a la plenitud nacional, malgrat que haurà de treballar fort per arribar-hi, el més probable és que tard o d'hora hi
arribi. Si la nació és gandula o incrèdula, el més probable és que no hi arribi.

En els últims temps, ha caigut la confiança dels ciutadans en la política. Motius no n'han faltat; des de la incapacitat de mantenir el benestar o de lluitar contra l'atur i afermar l'economia productiva, fins a la dificultat per avançar de debò cap a les llibertats nacionals. D'aquí la força de l'independentisme civil o de la indignació social. D'altra banda, molts polítics també han perdut la confiança en la gent, en aquells que representen, i alguns han arribat a sospitar que cal fer comèdia o tractar els votants com a menors d'edat. La situació és preocupant.

No hi ha cap motiu per pensar que aquest divorci es resoldrà tot sol. Cal
que ens arromanguem per restablir la confiança, que escoltem la veu del carrer, que figures independents s'incorporin a la política i que els polítics visquin entre els que lluiten dia a dia per sortir-se'n, entre la gent normal i corrent. Cal que els uns abaixin els fums i que els altres deixin de veure la política com una cosa estèril, convencional, que només serveix per fer riure a la televisió. Hem
de parlar clar els uns i els altres, sense insults ni desqualificacions, ens hem
de respectar. Perquè, malgrat el seu
descrèdit, la política és l'únic recurs
que tenim els ciutadans davant l'arbitrarietat, les formes de dominació, el dogmatisme i el pensament únic.

És per això que em presento a les
primàries d'ERC. Perquè vull confiança, que la gent confiï en ella mateixa, que tothom es convenci que és algú i que
té un lloc reservat en el futur del país.
I que els projectes comuns, la cosa pública, no sigui un bosc de recels i de retrets, sinó que esdevingui el vincle comú que ens dóna seguretat davant la incertesa. Ho puc aconseguir?, tot sol és evident que no, només puc ser un servidor; però és un objectiu al qual val la pena dedicar els millors anys. Ho vull intentar amb
totes les meves forces.

Parlant de llibertat i de principis, em diuen que sóc d'una altra manera, però realment em veig com un pragmàtic: qualsevol sap que una empresa o un mercat de valors funciona sobre la base de la confiança. Vull fer feina en aquesta direcció: cal recuperar el llenguatge planer i el sentit comú. Em considero un pencaire i tinc ganes d'ajudar, i quan em criden per agafar la corda i estirar, acompanyat de molta i bona gent, no puc dir que no. Confio en la gent d'ERC. Confio en el meu país, sé que se'n sortirà. Estic convençut que podem assolir una República catalana compromesa amb un món més just.