La transició nacional(ista)

Com és que tothom dóna per feta una majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy? Molt de mèrit és del PSOE, però al final també cal reconèixer-ho al gallec, com a mínim per haver resistit. En això té un punt en comú amb Artur Mas. El desert. I com el president en el seu dia, comença a transcendir que un cop arribat al poder Rajoy tindrà molt presents aquells qui més fidels li han estat durant la travessia a l'oposició. Uns quants d'ells, catalans. Un, que s'ha sabut aquesta setmana que serà el cap de llista del PP per Barcelona, Jorge Fernández Díaz. Sona fort com a proper president del Congrés.

Alícia Sánchez Camacho surt a totes les travesses com a ministrable, i un altre català, Jorge Moragas, pinta que regnarà al complex de la Moncloa, a sa cuina, com a cap de gabinet o ministre de la Presidència. Són hipòtesis, com la de la victòria popular, ben plausibles. I a aquests noms catalans, en les últimes setmanes se n'hi afegeix un altre: Josep Piqué. El seu feeling amb Rajoy mai no ha deixat de ser-hi. Sona amb força per a carteres com Economia. El van veure dijous al Ritz? No, oi? Bon senyal.

I amb tant de català per metre quadrat en el govern d'un PP pujat a la cresta de sa majoria absoluta, quin espai li resta a CiU en la política espanyola? En tindrà? Cal? Per exemple a tomb del pacte fiscal, un dels cuiners de Sant Jaume és clar: “Això ja no s'ho creu ningú.”

Alternativa? L'arreplegament a Catalunya i l'evolució definitiva del discurs. Sobre el concepte de transició catalana, al carrer Còrsega també són clars: “La transició nacional va de l'autonomia a l'estat. No té més secret.” I reblen: “Ho tenim clar. però no podem fer-ho de la nit al dia perquè no tindríem credibilitat i no hi arrossegaríem tothom qui voldríem. Ha de ser un procés, curt. però procés. Fa temps que hi estem anant.”

El proper congrés de CDC ha de ser això, un nou pas en aquesta transició dels nacionalistes de Convergència cap a una aposta decidida per allò que Mas va pronunciar reiteradament en el seu discurs a TV3 en motiu de la Diada, i en la seva compareixença posterior a l'acte institucional al parc de la Ciutadella: la transició nacional catalana.

També es contempla amb alegria des de Sant Jaume i Còrsega, seus de govern i CDC respectivament, com a cal soci democristià hi ha moviment. Parin compte de la foto de la Diada, amb estelada de fons, dels democristians Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic, i Antoni Castellà, secretari d'Universitats. I Josep Antoni Duran i Lleida? “Són les seves últimes eleccions com a candidat”, hi confien dirigents convergents. Sí, però li quedarien per davant 4 anys de diputat, oi? “Sense pintar res a Madrid?”, es pregunten retòricament les mateixes fonts.

Davant d'aquest escenari, decisions a curt? Un sector de CDC defensa la necessitat d'un pacte de govern que incorpori el PSC, ERC i fins i tot ICV: “Davant la majoria absoluta del PP i del que ens arribarà, caldrà”. Però el que està quallant més és la necessitat d'un pacte amb ERC. “Segurament durant aquesta legislatura sense integració d'ells al govern, però ja sí a partir de les properes eleccions catalanes”. La recomposició de certes trencadisses necessiten de cola molt compacta que ajudi a unir. En aquest sentit, el context sempre és el gran superglue3 de la cosa. I aquest s'està fabricant a marxes forçades. Haurà d'arribar el 20-N i el resultat electoral que tothom preveu. Però, sobretot, haurà d'arribar el congrés d'Esquerra, el de CDC i el d'Unió, amb ses transicions respectives.

@toniaira
[email protected]