Europa des del mar

No hi ha cap vestigi d'Europa, en aquest racó de platja on es practica a vegades de bon matí la pesca a pulmó lliure, el massatge filipí o coreà, i un nudisme de concòrdia i camaraderia. Gairebé ningú no s'hi ha endut ni el diari, no fos cas que en girar una pàgina irrompés en aquest paratge ultraterrenal l'advertència que avui tocava participar en unes eleccions que, pel que sembla, són de vital importància perquè el globus continuï girant sobre el seu eix, o perquè les platges siguin encara d'accés gratuït, posem per cas. Europa, la vella Europa dels cafès, cosmopolita i verbosa, la de Kafka i Musil, la del cabaret i les revolucions, és representada avui per un conglomerat de misèries bastant impactant: un primer ministre anglès desbordat per l'escàndol dels diners públics malversats, un president francès que des del seu matrimoni amb una musa mòrbida i esnob ha adoptat un aire insuportable de chansonier desafinat, un cavaliere italià que no només és un cretí, sinó que a sobre ho sembla i en fa ostentació, uns candidats catalans i espanyols entossudits a assemblar-se cada cop més a les seves caricatures fins a perdre tota credibilitat. És una llàstima que s'hagi d'escollir entre un repartiment tan poc lluït. Qui pogués viure ni que fos a Wichita o a Oklahoma! Almenys els europeus ho haurien tingut clar: haurien votat Barack Obama per unanimitat, que com a mínim és d'un conservadorisme que quasi ni sembla de dretes. Però aquí, a Barcelona, a París, a Berlín, a Praga, qui hi ha? El vot de la por, el vot contra l'altre i no a favor teu, és autènticament un vot democràtic? Quasi sembla feta a propòsit, la visita del president nord-americà als llocs de memòria de la II Guerra Mundial, a Dresden, a Buchenwald, a la costa del sagnant desembarcament de Normandia, com si aquest gest en plena vigília electoral recordés a Europa que aquesta ha estat també la terra del mal, que l'Europa aristocràtica i culta engendra secretament el monstre.

En els cossos lassos i la mirada extraviada dels banyistes suosos i somnolents, representants d'aquest seixanta per cent criminal de l'electorat abstencionista que ha triat la platja en lloc d'anar a votar, es nota que s'han debatut en una intensa lluita interior abans no han vingut a caure aquí, exhaustos i rendits, aclaparats pel remordiment i la culpa. N'hi ha que es castiguen el cos i tot, sotmetent-lo a un règim estricte d'aigua mineral reescalfada i algun tall de síndria o meló. Quan s'acosten a l'aigua, cosa que fan molt de tant en tant, debilitats i trontollant, planten els peus a la sorra molla, una mà falcant els malucs, l'altra fent visera als ulls per mirar cap al lluny, i es perden una llarga estona suspesos en la línia de l'horitzó, escodrinyant cada petit brot d'escuma de mar, potser amb l'esperança de reconèixer alguna resta del passatge d'aquell avió volatilitzat al bell mig de l'oceà, perquè Europa és també aquesta misteriosa desaparició, aquesta tragèdia inapreciable al radar, i el desig insensat d'identificar qualsevol objecte, a qualsevol lloc, que hi doni sentit. De sobte, un gest sorprenent: la parella que hi ha aquí, ben bé al costat, treu de la nevera portàtil no pas l'aigua monacal, sinó una ampolla de cava, amb les seves copes de vidre corresponents, i sense cap cerimònia, amb un cop de cap de mutu assentiment, el fan passar gola avall d'un trago sec i bombollejant. Per fi, doncs, uns votants! Gent orgullosa del deure acomplert, desafiant l'estadística des de la platja mateix. Faig el primer i l'únic intent d'interrogar algú sobre l'assumpte, interessant-me per aquest brindis feliç a favor de l'Europa dels monopolis econòmics i les lleis contra la immigració que acaben de contribuir ardidament a construir. No em contesten, només em miren, estupefactes, espantats, com si m'haguessin descobert a simple vista un mal lleig, així que em faig enrere amb l'excusa que tinc més a mà, dient que vaig a buscar restes del fuselatge d'un Airbus vora l'aigua.