Sobre majories absolutes

Vistes les enquestes que han publicat aquest cap de setmana La Vanguardia, El Mundo i La Razón, i observant l'ambient polític general, tot indica que el 20-N tenyirà de blau tot Espanya. Hi haurà majoria absoluta del Partit Popular i ja es vaticina que els socialistes podrien caure fins a obtenir només 120 escons.

Són moltes les persones que desconfien de les majories absolutes. Vàrem veure com es va embrutir les mans el PSOE de Felipe González, i també com es va equivocar el Partit Popular d'Aznar quan no havia de donar explicacions a ningú.

Si se li dóna credibilitat, és interessant el missatge llançat per Mariano Rajoy que, encara que guanyi per majoria absoluta, el primer que farà és allargar la mà a tots els altres partits polítics per poder governar plegats. La intenció és bona. Assegura que vol governar per a tothom i diu que el PP no és enemic de ningú. És un discurs clàssic per guanyar confiança. Però l'experiència ens indica que aquesta confiança es trenca el dia que qualsevol governant obté la majoria absoluta i el camí fressat per poder córrer.

Ben segur que si hagués obtingut ara fa prop d'un any una majoria absoluta al Parlament de Catalunya –li falten sis diputats–, Artur Mas hauria estat més contundent amb alguna de les seves decisions. No li tremolaria la mà per haver de presentar un pressupost magre per l'any vinent, retallaria els diners d'una altra manera, demanaria a Madrid el seu pacte
fiscal...

Una de les gràcies de la democràcia és que s'hagin de donar explicacions i trobar suports. Fins i tot en temes menors com ara el que ahir van discutir, amb polèmica inclosa, a la mesa del Parlament els grups parlamentaris, sobre eliminar una paga de l'any vinent. Suprimida queda.