Rècord d'insatisfacció
La indignació amb el funcionament de la democràcia arriba al punt més àlgid dels últims cinc anys d'enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió
El grau de confiança en els polítics està sota mínims just en ple esclat del moviment 15-M
Les raons de la Catalunya indignada amb els partits polítics –la del moviment 15-M i la de les consultes independentistes– vénen de lluny i, segons experts i enquestes, van per llarg. Els catalans estan cada cop més interessats en la política, però alhora són cada cop més crítics amb els polítics actuals. El nivell d'insatisfacció amb la democràcia està, segons l'anàlisi de cinc anys de baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, en màxims històrics. La manifestació de dissabte dels “indignats” representa, entre altres coses, un altre avís, seriós, des del carrer als governs i els partits. Explica l'economista Arcadi Oliveres, un dels referents intel·lectuals del 15-M: “La gent no té interès per la política de partits, però sí per la política”, és a dir, pels problemes de llibertat, d'atur i d'habitatge.
Atenció a les enquestes. L'interès per la política dels catalans ha arribat als nivells més alts de l'historial de sondejos del CEO. Els que hi estan molt o bastant interessats han passat del 39% de l'abril del 2006 fins al 55% de la setmana passada, mentre que, abans, la majoria, un 59%, deien que els interessava poc o gens la política. La freqüència amb què es discuteix de política a casa o amb els amics també se situa en els seus màxims: ara, el 57% diuen que en parlen molt o bastant, i un 42% diuen que no en parlen mai o gairebé mai. Fa cinc anys les xifres eren al revés. La societat catalana, per tant, s'ha polititzat, i molt, sobretot a partir de finals del 2008 i principi del 2009, és a dir, just quan esclatava la llarga crisi econòmica actual.
Alhora que l'interès per la política creix, les enquestes del CEO mostren un enorme augment de la “insatisfacció amb el sistema polític i la democràcia”. Els ciutadans poc o gens satisfets han passat de ser un 41% a sumar el 66%, un altre màxim històric; en canvi, els que estan molt o bastant satisfets, que el 2006 eren majoria, van passar del 52% a només el 32%. El punt d'inflexió va ser, un altre cop, el baròmetre del gener del 2009, i d'aleshores ençà la insatisfacció no ha parat de créixer.
Partits tradicionals i nous moviments
La desafecció ciutadana amb els partits polítics tradicionals, especialment amb el PSC i CiU, també ha provocat més desconfiança que mai en els polítics, si bé les conseqüències electorals per l'un i per l'altre han estat ben diferents. L'enquesta del CEO mostra que el grau de confiança, tot i que es manté dins d'una certa estabilitat, està sota mínims, amb una nota del 4,58 sobre 10.
Una primera reflexió arran de les enquestes mostra que les maneres de fer política actuals no agraden a part de la població. Els insatisfets reclamen una altra manera de fer política i de governar. No obstant això, la majoria continua votant, i majoritàriament ho fa per aquest ordre: CiU, el PSC, el PP, ICV i ERC. Un sector del moviment dels “indignats” proposa l'abstenció com a únic dret polític útil per expressar el seu desacord amb els polítics i la política de l'establishment. Però les dades d'abstenció electoral de l'última dècada no mostren cap creixement significatiu. A les catalanes, es manté entorn un 40%, i a les generals, en un 25%. El que sí que augmenta, lleugerament, és el vot en blanc i el vot nul. La desafecció amb els polítics ja va ser estudiada a fons el 2008 en l'informe Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya, coordinat per Josep Maria Vallès. L'estudi indicava que la conseqüència de la desafecció seria “l'aparició de propostes polítiques que es presenten com a moviments alternatius o d'oposició als partits convencionals”, en forma de plataformes locals en les municipals o de nou partit en les catalanes. La participació en partits, sindicats i associacions de veïns ha baixat i, segons Vallès, creixen les “plataformes reivindicatives d'àmbit territorial o sectorial al marge o en contra dels partits”. Ara, tres anys després, l'historiador Xavier Casals, expert en comportament electoral, considera que aquella insatisfacció “ha provocat un canvi en el sistema polític català amb quatre partits nous i el Parlament més fragmentat de la història”. Casals assenyala que cada cop hi ha més gent que no vota els “partits tradicionals” i, amb més crisi econòmica, continuarà la tendència. Un exemple són les municipals del 22-M a Catalunya: a banda del 40% d'abstenció, un 13% va votar “altres partits” –CUP, SI, PxC i independents–, un 4% va votar en blanc i un 1,7%, nul. “La base electoral dels partits clàssics és cada cop més estreta”, assegura Casals. “En un moment en què semblen molt verticals i tancats a la ciutadania, apareix amb força l'anhel de la democràcia participativa”, diu, referint-se al 15-M i a les consultes per la independència.
Una última constatació. La conseqüència més palpable al carrer de la revifada de la insatisfacció i la desconfiança en els polítics a partir del 2009 és el moviment dels “indignats”. “El 15-M –com explica Oliveres– no apareix per art de màgia, sinó que hi havia forces que l'empenyien.” Les enquestes del CEO demostren que el moviment “no ha estat un cop de vent” i, a més, segons ell, les protestes ciutadanes tindran “llarga durada”.
