Goyo, el mirall trencat

El Kursaal de Sant Sebastià va ser l'escenari d'un sentit homenatge del PP a Gregorio Ordóñez el 23 de gener de 2005. Es complia el desè aniversari de l'assassinat del regidor donostiarra per un pistoler d'ETA, que el va tirotejar al bar La Cepa de la part vella de Sant Sebastià. Amb José María Aznar assegut a primera fila de l'auditori, el Kursaal va apagar els llums i va emmudir per visionar el documental El silenci trencat, que evocava un debat televisiu del 1991 en què Ordóñez discutia acaloradament amb l'aleshores membre de la mesa nacional d'Herri Batasuna Floren Aoiz. Una veu en off lloava la determinació de Goyo, enaltida més tard pel mateix Aznar, però el vídeo, involuntàriament, es va convertir més en un missatge que en un mitjà. Ordóñez, adscrit a l'ala més conservadora del PP, havia estat capaç en vida de compartir taula amb un dirigent abertzale com ara Aoiz i rebatre'l apassionadament en un duel dialèctic d'inigualable antagonisme. Fora del documental, Aznar reivindicava la il·legalització de Batasuna i avisava el nounat govern de Rodríguez Zapatero: “No hi ha cap raó per apartar-se de l'única política antiterrorista que amb acord i rigor ha aconseguit que puguem tenir l'esperança de la derrota dels terroristes.”

L'error de raccord o salt narratiu que va del documental en què Ordóñez rebat Aoiz fins al monòleg d'Aznar és la primera pedra d'una cerimònia de l'amnèsia, segons la qual el PP mai no ha negociat ni dialogat amb ETA i la reunió de Zuric va ser un miratge. L'últim exemple de l'èxit col·lectiu d'aquest ritual el va oferir diumenge passat a Salvados el regidor del PP a Elorrio, Carlos García, quan Jordi Évole li va recordar els presos d'ETA acostats per Aznar en la treva del 1999. “Bé..., el 1999 no va ser exactament així, no ho recordo exactament, però la fermesa que va tenir el govern d'Aznar per desgràcia ara no hi és”, responia amb veu tremolosa l'edil popular, que ara té 33 anys i que el 1999, per tant, en tenia 21.

Sobre aquesta amnèsia pivota la cadira que ahir va deixar buida el PP a la conferència de pau per desig de Mariano Rajoy, sobre el qual recaurà el final d'ETA si fa bons els sondejos que el situen a La Moncloa amb una majoria absoluta. “Sempre demanaran més fins que siguin ells [el PP] els protagonistes d'haver-hi posat fi, però si ells són els protagonistes passarà el que ja deia fa anys el meu successor [Aznar]: “La societat sabrà ser generosa'”, es queixava ahir l'expresident Felipe González.

Immers en la indefinició, la visió de Rajoy amb relació a la fi d'ETA és una incògnita, si bé ha arraconat veus altisonants com ara les de Mayor Oreja i María San Gil en favor del moderat Antonio Basagoiti, i en l'última etapa ha evitat marxes dels col·lectius de víctimes més polititzats. Limitant el guió al seu successor, Aznar exigia ahir “que no es tracti amb equidistància les víctimes del terrorisme i els seus assassins, perquè fer-ho no només seria un error polític, sinó un desastre des del punt de vista moral”. Mentrestant, el PSOE viu la cruel paradoxa de no poder lluir en campanya l'èxit antiterrorista que ha pilotat Alfredo Pérez Rubalcaba i que qualsevol pas s'exploti a les files (i plomes) conservadores com “el gest pidolat a ETA” (Aznar) i la renúncia a tenir “vencedors i vençuts”.

Si bé el PP és al·lèrgic a mirar cap a l'Ulster, la lliçó nord-irlandesa és que els moderats John Hume i David Trimble van rebre el premi Nobel de la Pau el 1998, però la pau va reeixir de debò quan els radicals enemics Martin McGuinness (catòlic) i Ian Paisley (protestant) van compartir rialles a l'escalinata de Stormont el 2007. És el viatge que iniciava Aznar quan va definir els abertzales com a “moviment basc d'alliberació” i que es truncava el dia que Goyo Ordóñez es convertia en un mirall trencat.