El xava del barri

Es tracta de quedar amb els candidats d'aquestes eleccions en els llocs que ells mateixos triïn i Joan Coscubiela, d'ICV-EUiA, em cita un dia al migdia a la plaça del mercat de la Barceloneta, el barri on va néixer i va viure fins que es va independitzar. El seu cap de premsa m'ha dit: “A les dues, al restaurant Cova Fumada”. I ha matisat: “Buenu, restaurant...” A les dues en punt sóc a la plaça, davant el restaurant indicat. Buenu, restaurant: una casa de menjar racions minúscula, on els cambrers i cuiners apunten les comandes amb llapis sobre els taulells de marbre i on no s'hi cap. S'hi cap tan poc que molta gent espera taula a fora, al carrer, la majoria prenent una cervesa a morro. Arriba Joan Coscubiela: prim, menut, vestit de negre rigorós i amb una motxilla a l'esquena. “Aquí duc la meva oficina.” Fa servir les seves influències de noi del barri, de “xava del barri”, com ell mateix diu, però només obtenim de l'amo de la casa de menjars una croqueta amb salsa picant que ens prenem a peu dret darrere el taulell, com si fóssim cambrers. En un racó hi ha una capsa de rovellons espectacular, i això que no n'ha estat temporada. “Anirem a un altre lloc.” Llàstima, perquè el Cova Fumada prometia. Camí de l'altre lloc, passem per alguns carrers del barri. La Barceloneta, planificada de nou en nou per enginyers militars, va ser una fundació de Felip V després dels fets del 1717 per donar habitatge als barcelonins que vivien a l'actual Born i que van ser desplaçats amb la construcció de la Ciutadella. Era gent artesana i per aquest motiu les cases originàries de la Barceloneta eren unes petites construccions unifamiliars on als baixos hi havia el taller i a sobre el pis per viure-hi. Aquestes coses no les dic jo, que no les sé, sinó que me les explica Joan Coscubiela tot passejant. El xava de la Barceloneta coneix a fons el seu barri. Ara viu fora, cap a la Sagrada Família, però els records es mantenen. Arribem davant d'una d'aquestes cases, de les poques que queden, i que ha estat restaurada “no sé si amb gaire encert”. El nostre home i candidat va néixer en una casa semblant, només que tan compartimentada per dins que la seva família –pare, mare, àvia i una germana de l'àvia– ocupava un espai de trenta metres quadrats. “S'entén que fos fill únic. No hi cabíem.” La seva casa tenia nom, “la casa de l'escala ampla”, perquè una bomba de la guerra l'havia malmès i la reforma li havia alterat les mides de l'escala. El seu carrer també tenia nom: “N'hi deien ‘el carrer fi' perquè era l'únic que estava aplanat amb ciment i molts nens hi venien a jugar.” El candidat m'ensenya el magnífic edifici modernista de la Cooperativa la Fraternitat, “una de les expressions del moviment cooperativista obrer del segle XX”, que ara és la biblioteca del barri, i em fa senyal perquè miri a un extrem del carrer. “Allí hi havia la comissaria d'on periòdicament sortien els policies que, tot recte per aquest carrer, anaven al quiosc del meu pare per endur-se les revistes que de tant el tant el govern feia segrestar.” El seu pare era quiosquer? “Se'n va fer quan pel fet d'estar afiliat a Comissions Obreres va ser expulsat de la fàbrica. Va anar a la presó; va ser detingut algunes vegades.” I la mare? “Era oficial de tercera de marroquineria; feia cinturons.” “Ells em transmeten el sentit de la responsabilitat, de l'esforç, del civisme, del respecte a les persones. Estaven obsessionats perquè estudiés i jo vaig optar no per estudiar dret sinó per ser advocat de Comissions Obreres. Vaig fer la carrera a la Universitat de Barcelona i vaig formar part de la promoció que va adoptar el nom de Francesc Layret, l'advocat dels pobres.” I va acabar dirigent les Comissions Obreres de Catalunya. El veig més del PSUC que d'ICV, perdoni que li ho digui. “Jo sempre dic que sóc un militant de base d'ICV per subrogació del PSUC. El PSUC és la darrera cultura política sòlida que ha tingut aquest país. Pel que fa a ICV, jo dic que el futur estarà marcat per l'economia sostenible.”

Ara Joan Coscubiela em condueix al davant d'una porteta de fusta que s'obre al costat mateix de la porta molt més monumental de la parròquia del barri. “Per aquí s'entrava a El Cau, el lloc que em va fer agafar afició per l'excursionisme.” Ens trobem davant d'un gran excursionista. Ha pujat al Mont Blanc, al Kilimanjaro i, naturalment –tan natural que s'oblida de dir-me-les–, totes les elevacions dels Pirineus. També fa esquí de fons i corre. Es lleva cada dia a les sis i de quarts de set a dos quarts de vuit corre i rumia. “L'altre dia vaig participar a la mataró d'Istanbul, que és molt dura perquè acaba amb una pujada molt forta. Vaig quedar el quart de la meva categoria, els majors de 50 anys, entre els 128 que la van completar.”

Al final entrem en una altra casa de menjars menys freqüentada que l'altra. Es diu Can Maño. Coscubiela demana sardines a la brasa i jo, uns calamars a la planxa que resulten boníssims. Una amanida per compartir i un porró de vi que crida la curiositat d'uns estrangers que seuen a la taula del costat. Coscubiela menja les sardines amb els dits, a la brava i amb molta gana. Vostè cuina? “Poc, perquè es dóna el cas que a casa hi ha una de les cuineres més espectaculars del món.” Joan Coscubiela està casat i té dos fills. “I ara sóc avi. Una nena de vuit mesos que es diu Naia, que en basc vol dir ‘la desitjada' i que és efectivament la nena més desitjada de la terra.”

En acabat, Coscubiela ha d'anar al local d'ICV, que no és a prop, i ho fa a peu. “Sempre vaig a peu per Barcelona.” Decideixo seguir-lo perquè vaig en la mateixa direcció. Camina com un esperitat. Mentre som dins la Barceloneta molta gent el saluda o s'atura a parlar-li, no perquè sigui candidat sinó perquè és un xava del barri, el noi de la casa de l'escala ampla del carrer fi. Coscubiela és un home enraonador, comunicatiu, entusiasta. “Jo, a la vida, ho he fet tot sempre amb il·lusió.” Ara fa classes a ESADE i a la UOC. Un psuquer a ESADE? “Cap problema, llibertat total.” Quan sortim de la Barceloneta les salutacions s'acaben i l'home que es lleva cada dia a les sis per anar a córrer agafa més velocitat. Coneix Barcelona a fons: aquí aquesta casa, aquí aquesta altra, ara trencarem per aquest carreró. Quan arribem a la seu d'ICV a mi encara em queda un tros i és com si hagués fet la marató d'Istanbul.