A la recerca del tresor

Alfred Bosch, el candidat d'ERC, em diu que si ha de triar un paisatge es decanta pel carrer de la Carabassa, al barri de Ciutat Vella de Barcelona, i em cita a les vuit del matí a la plaça de la Mercè, que hi és molt a prop. Quines idees, les vuit del matí. Per què les vuit del matí? “Perquè és una hora tranquil·la.” Tot
menys tranquil·la. Quan abans d'emprendre l'expedició al carrer escollit estem asseguts a la terrassa d'un bar de la plaça fent un cafetonet, apareix un jove alt, descalç i brut com una guilla que ens comença a increpar. Diu coses sobre la seva dona i d'Espanya. No sé què passa, però tots els bojos deixats anar sempre acaben cridant viva España. Cridar-ho a un candidat d'ERC és com una provocació. Les noies del bar truquen als Mossos i en un tres i no res n'apareix una dotació i dos motoristes de la Guàrdia Urbana. El noi s'ha fet escàpol, com deien dels lladres les novel·les de La Cua de Palla, i llavors, mentre Alfred Bosch parla amb els agents, sabem que és el mateix jove agressiu que unes setmanes enrere va clavar un cop de puny a l'ull al nostre home enmig del carrer i en presència dels seus fills. Té alguna cosa en contra seu? “No res, és un tipus que deambula pel barri.” Hem de dir que Alfred Bosch viu aquí, al carrer Ample, a tocar de la plaça de la Mercè i del carrer de la Carabassa. Anem al carrer de la Carabassa? “Som-hi.” És un carrer llarg i estret que va del carrer Ample al d'Escudellers, passant per la plaça George Orwell. La seu d'ICV és molt a prop. Barcelona de vegades és un poble, tot ho té a tocar de mà, l'aiguabarreig és molt perceptible. El carrer per on Alfred ens acompanya és famós per dues coses: pels ponts que uneixen les cases d'una banda i un altra i per un pla urbanisticoarquitectònic que fa uns anys va pretendre alterar-li la fesomia. Els veïns s'hi van oposar, i aquí tenim el carrer de la Carabassa de sempre. Em vénen a la memòria els coneguts versos de Maragall: “Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre; el mur hi era humit però el sol hi era alegre...” Maragall parlava del seu carrer de la infantesa, que no era molt lluny d'aquí. El carrer de la Carabassa és estret. El sol a aquesta hora no hi és alegre ni sembla que ho hagi de ser mai, però l'Alfred Bosch ens assenyala un rellotge de sol pintat o incrustat en una de les façanes. “És l'únic rellotge de sol en funcionament que queda a Barcelona.” Rellotge de sol en funcionament? “Que hi ha algú que en té cura, que l'ajusta.” Al fons del carrer, en el contrallum, s'alça com si s'enlairés propulsada la imatge enorme de la Mare de Déu de la Mercè que corona l'església que li és dedicada. Parlem de la patrona de Barcelona. Vostè va néixer aquí? “No, jo vaig néixer a l'Eixample. Vaig venir aquí perquè hi havia més història acumulada. L'Eixample és massa nou, massa quadriculat. Sap què em passa, a mi? Que m'agrada descobrir tresors, i aquí, a la ciutat antiga, n'hi ha molts.” El seu pare? “Va morir fa deu anys. Era químic.” La seva mare? “És advocada.” Ahir precisament vaig tenir el gust de conèixer-la. Era a primera fila en l'acte de presentació a la seu d'Òmnium del llibre on el seu fill recull, entre altres coses, els records de la consulta pel dret a decidir que ell va capitanejar en l'edició de Barcelona. El llibre es titula I ara què? i va tenir de padrins Oriol Bohigas, Josep Ramoneda i Agustí Colomines. Un títol amb ecos leninistes, li van fer observar. “Però el llibre no en té res, de leninista. És la pregunta que la gent em va fer després de la consulta i intento donar-hi resposta.” Vostè va estudiar història. “A l'Autònoma, universitat amb fama de roja, amb professors marxistes. Però jo, per reacció, no sóc marxista. Sóc un escèptic de les ideologies. Penso i interrogo.”

Un veí travessa el carrer, una dona obre una botiga i es posa a escombrar el davant del portal. Ningú més. “No es pensi que l'hagi portat aquí perquè jo sigui un home poc sociable. Ho sóc molt.” Té amics? “En tinc, encara que
no els vegi gaire. Sé que hi són i que hi puc comptar i amb això n'hi ha prou.
No cal veure's per demostrar amistat.” Va tenir una època d'africanista. “Amb
el meu germà vaig viatjar a Sud-àfrica l'any 1985, a l'època de la revolta dels guetos. Després m'hi vaig especialitzar, sí, i ara faig classes d'història de l'Àfrica
a la universitat. Poques hores a la setmana i amb pocs però molt interessats alumnes.” I per què l'Àfrica? “Pel meu
caràcter impertinent, per les ganes
sempre de fer el que no toca o que
no t'ensenyen. A mi no me n'havien
ensenyat res, de l'Àfrica.”

Girem cua i tornem cap a la plaça de la Mercè. “D'aquí a poc us hauré de deixar. M'entrevisten a Catalunya Ràdio.”

Bosch va participar activament en l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Durant un temps molt dilatat va ser la mà dreta de Josep Miquel Abad, el conseller delegat i màxim responsable del COOB. “Allà em vaig fer home: vaig aprendre a treballar, a organitzar-me. En Josep Miquel pertany al cercle dels meus grans amics.”

Si surt elegit, que és gairebé segur, adéu carrer de la Carabassa, adéu carrer Ample, adéu plaça de la Mercè i adéu tresors amagats, senyor Bosch. Farà més hores a Madrid que aquí. “Madrid, com a ciutat, m'agrada. Hi he passejat sovint, hi tinc gent coneguda. Ara serà diferent. Ara vaig a treballar-hi. Per a un independentista és important estar prop del poder verdader: el de les ambaixades, el dels grans centres de premsa. Són aquests a qui hem de fer-nos explicar. A Barcelona aquest poder no hi és.” Vostè veurà la independència? “Tots, la veurem. En deu anys hem fet molts passos endavant i ens els pròxim vint hi haurà uns moviments sísmics que no em vull perdre.” La gent de Nou Barris --posem de Nou Barris-- és sensible a aquests ideals? “Som molts, i la gent de Nou Barris no és tan diferent de nosaltres.”

Vostè està casat. “I amb dos fills.” Quina importància dóna a la família? “Molta. Sobretot als fills. Els dónes molt sense esperar res a canvi, i això només passa amb els fills, amb ningú més. Els malsons fan una evolució al llarg de la vida: de petit el pitjor malson és que se't morin els pares; de jove, quan et penses que ets l'amo del món, que et moris tu; de gran, que els passi alguna cosa als fills.”

Un cotxe l'espera a la plaça de Medinaceli per dur-lo a Catalunya Ràdio.
Cotxe senzill, de candidat d'ERC.