Alfredo entrevista Mariano

“És bastant menys del que TVE paga per un capítol d'Águila Roja”, havia esgrimit fins a la sacietat l'Acadèmia de Televisió per justificar que un Estat que frega els cinc milions d'aturats i pateix per contenir el dèficit al 6% no és capaç de fer un debat per menys de 550.000 euros. Com si comparar el preu del debat polític en directe i d'una sèrie de ficció d'època fos l'equació més natural del món –per què no comparar-lo amb el divulgatiu Redes o amb l'esportiu Estudio Estadio sabent ja que els dos contendents són devots de llegir el Marca?–, l'esperat acarament entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Mariano Rajoy va arrencar a les 21.46 hores. A l'hora de la veritat, però, al plató l'únic element d'ambientació històrica era el seu moderador, Manuel Campo Vidal, que ja integrava els decorats de la transició –la de debò, no la de Cuéntame que es roda a Alcalá d'Henares i que costa també 1 milió d'euros per episodi– i que des del 1993 ostenta el ceptre de ser vist com l'únic àrbitre federat per a un duel per la Moncloa.

En el seu càsting decisiu per al paper de primer president amb barba a La Moncloa, celebrat al Palau Municipal de Congressos de Madrid amb 1.900 butaques buides, Rajoy va abandonar la corbata talismà de color vermell i en va triar una de blava, com Rubalcaba. És a dir, cap vestigi de vestuari d'època tot i que en el currículum dels dos actors coincideixen múltiples platós –del ministeri d'Educació al d'Interior i la vicepresidència–, on actuaven de secundaris de protagonistes com Aznar i Zapatero. En el cas del moderador, la tria no era seva sinó de la seva dona, la periodista María Rey, que n'hi va imposar una i va afegir-n'hi dues més per si un dels púgils en duia una de similar. “Bona nit, Espanya, Europa i Amèrica”, es va arrencar Campo Vidal, amb Rajoy a la dreta i Rubalcaba a l'esquerra de la pantalla.

Dos àrbitres de la federació de bàsquet elegits per examinar el cronòmetre dels torns de paraula amagaven un doble recordatori: a Rubalcaba l'obligació de fer transicions ràpides i abusar de llançar triples i a Rajoy de la necessitat simple d'esgotar les possessions i no fer passos. “Vostè no dirà les seves propostes i avui menys que mai, perquè si explica el que hi ha al seu cap ni els seus electors el votarien”, va desafiar l'aspirant del PSOE. “M'he llegit el seu programa i vull que expliqui la frase d'arreglar actius tòxics de la banca”, va disparar. Rajoy va saltar a l'uníson, però amb un lapsus mig freudià mig voluntari. “Sí, senyor Rodríguez... vull dir Pérez Rubalcaba, és que com que ja vaig debatre amb Rodríguez Zapatero”, es va disculpar, cofoi de l'error d'unir aspirant i actual president. “Recordo el debat perquè vostè el va perdre”, responia el despert Rubalcaba. L'aspirant del PSOE estava més enfadat que la premsa perquè Rajoy no doni entrevistes –“no en dono perquè no me'n fan, suposo”, va dir la vigília el de Pontevedra– i va suplantar el gremi rubricant cada intervenció amb preguntes a la jugular. “Expliqui, expliqui això!”, interrompia amb agressivitat d'entrevistador consolidat quan la resposta marianista no el convencia. És a dir, sempre. Com l'escriptor que ha vingut a parlar del seu llibre i no pot, Rajoy ho fiava tot al seu contraatac titllant l'entrevistador de “bast” i “mentider”.

En la gestualitat desplegada, els dos actors van ser fidels a les seves escoles de teatre. Si Rajoy es mostrava hieràtic i apuntalava les sentències amb una caiguda de braços, Rubalcaba agitava les mans i feia el seu típic gest d'unir els dits com si introduís monedes en una guardiola o salpebrés una amanida. Rajoy, això sí, abaixava el cap per llegir el guió que duia i Rubalcaba lluïa més la memòria tot i citar sovint textualment el programa electoral... del PP! I fins i tot endevinava el futur del PP: “Vostè abaixarà les prestacions d'atur”, “El ministrable seu d'Economia Luis de Guindos apujarà l'IVA”. “Jo no sóc expert en economia i anuncio aquí que no congelaré les pensions”, va replicar Rajoy volent escriure el seu futur. L'enemic del candidat del PSOE, però, era el tècnic de so, que li va penjar el micròfon amb tanta violència que la corbata es veia malgirbada per contrast amb la perfectament planxada de Rajoy.

En el moment del comiat, en l'instant en què l'imperceptible fil que separa el sublim del ridícul és més tènue i la mirada a la càmera irromp a les llars, Rajoy va deixar amb la cangur la nena que el 2008 havia de néixer i a la qual desitjava “família, habitatge i orgull de ser espanyola” –ara té 3 anys i mig, l'edat de preguntar els perquès– i va demanar “al conjunt del poble espanyol” que triï “continuar igual o canviar”. “Som una gran nació que no es rendeix. Estem a la seva disposició”, es va acomiadar. Rubalcaba, al seu torn, barrejava una picada d'ull al 15-M i una dosi de tarannà. “L'abstenció no dóna beques ni crea treball (...) No m'arronso, no sóc passiu, davant l'adversitat cal actuar i no dubtar”, va rubricar com a colofó.

Fins al dia d'ahir, Rubalcaba resumia la negociació amb el PP per forçar dos debats i no un de sol amb el vell acudit d'aquell que li pregunta a un amic seu si ha viatjat a Nova York i aquest va i li respon que ara no recorda si hi ha estat una vegada o cap. “Aquí era el mateix: un o cap”, deia. Des d'avui, Rubalcaba té el consol d'haver visitat almenys un cop i en prime time el seu particular Nova York electoral, amb el debut com a entrevistador de Rajoy i amb l'assossec que l'agència de viatges de Campo Vidal els hagi dispensat dos bitllets transoceànics de baix cost més barats fins i tot que rodar Águila Roja.