JFD, el gat vell

Més de 30 anys fent equilibris en la muntanya russa de la política et donen la perspectiva dels clarobscurs. Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 1950), que es presenta per tercer cop com a cap de cartell popular per la circumscripció de Barcelona, ha manat a l'ombra i des de la rebotiga, però la seva trajectòria també l'ha dut a la primera línia del front amb altes responsabilitats polítiques i de partit. JFD, com l'anomenen els artífexs de la seva agenda de campanya emulant les formes siglades de la capdavantera maquinària política nord-americana, és un gat vell. Format en enginyeria industrial i dedicat a la inspecció superior del treball i de la seguretat social abans de pujar al ring de la política (es va estrenar a les files d'UCD), Fernández Díaz ha estat senador, diputat al Parlament i a Madrid, secretari d'estat per a les Administracions Territorials i d'Educació i Universitats. De línia més aviat moderada, el tarannà del “cotó fluix” li va costar el càrrec de president del PP a Catalunya en el govern de José Maria Aznar, que va castigar el seu pactisme en favor de la línia dura que encarnava Aleix Vidal-Quadras. Però la política és una qüestió de resiliència i JFD ja ha trobat els antídots per resistir els moviments tectònics que, fins fa pocs anys, van sacsejar repetidament la direcció catalana dels de l'albatros.

Llegir arraulit al seu catau i passejar la seva gosseta Lola, la nina dels seus ulls, li aporten la dosi necessària de relaxació per encarar els vaivens d'aquesta professió. I el cert és que amb la mera presència d'un gos, el posat seriós de Fernández Díaz s'esvaeix i deixa pas a les manyagueries i els afalacs sense concessions.

Creient confés, proclama als quatre vents: “Contra els que per fer una gràcia diuen que són ateus gràcies a Déu, jo sóc creient, gràcies a Déu.” El segon d'una desena de fills, aquest navegant dels incerts viaranys de la política és abstemi i un ferm defensor de la institució familiar. Amb un dels seus germans, Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal dels populars a Barcelona, comparteix la passió per la política i pel futbol. Però els dies de derbi cadascú defensa els colors de la seva afició, blaugrana la de Jorge i blanc-i-blava la d'Alberto.

Casat i amb dos fills, considera que la família ha estat el millor aixopluc contra la crisi. I els vicis? Furgant, ni que només sigui una miqueta, alguna cosa sempre s'esgarrapa: “El cafè, sóc molt cafeter. Això sí, per la nit ni una gota, que després no dormo.”

Educat als Escolapis, JFD se sent més còmode parlant castellà, un extrem que s'evidencia quan enmig d'alguna de les seves intervencions proferides en català s'hi esquitlla un rojo inoportú o

una ventana traïdora.