Eleccions a Espanya: economia

Sí, és clar, es tracta aquí d' observar les ofertes electorals des de l'angle econòmic, diuen que condicionant de les actituds, conductes del ciutadà-ana i decisions polítiques en les seves dues terceres parts, a hores d'ara. Primera valoració dels programes econòmics començant pels del PSOE i el PP: són més aviat fluixos, sigui per manca d'idees noves viables i útils, per incoherències, per no assolir la mínima concreció quantitativa –de les mesures i dels resultats esperats– o per clara i visible demagògia o populisme, també el PP i no diguem IU, o simplement pel silenci angoixant en temes clau, indefugibles.

El del PSOE pretén concretar més, encara que sigui amb mesures parcials però inclús quantificant alguna cosa. El que passa és que els seus resultats des de l'estiu del 2008 fins ara pesen molt a Rubalcaba. Ja tinc escrit aquí que el factor decisiu després va ser la crisi mundial i europea, que continua, i ni ZP ni el mateix candidat ho han sabut esbombar bé, i el PP mut, és clar (sí, des del 2004 fins a la tardor del 2008 l'economia espanyola ZP va rutllar bé; p. e., a Catalunya vàrem tocar la plena ocupació i els demandants de crèdit hipotecari apostaven al totxo...).

Algunes propostes d'ara: facilitar l'entrada a l'ocupació, no la sortida (PP, rebaixa dels costos d'acomiadament) amb bonificacions de les cotitzacions socials i un fons subsidiari de la contractació sobretot de joves; això és car, però ho quantifiquen i ho pensarien finançar amb un impost sobre els beneficis bancaris –ben problemàtic– i amb un nou impost sobre el patrimoni, penso que just però autonòmic? Llei per afavorir fiscalment i financerament la creació d'empreses i res de copagament. En conjunt, una certa concreció però difícil pels comptes de l'Estat (pujarien l'impost de l'alcohol i el tabac però…no diuen res de l'IVA, que és el que raja).

Això del PP és ben curiós, guanyaran sense exposar un programa econòmic homologable en el si de les democràcies europees. Sobretot no comprometre's, per acció o omissió, en res concret del que hagin de respondre en el seu mandat, que, per cert, se'ls presenta ben fotut. Fum i fum: l'estrella és una gran reducció de l'atur. Si se'ls pregunta com fomentaran la inversió empresarial –“¡nueva confianza!”, digueren en un debat del 2009–, la creació d'empreses i 3.000 eurets per a nou lloc de treball, tot ben problemàtic (temps!). I la seva reforma laboral amb el que insinuen de subsidi d'atur i de les pensions futures portarà a conflictes socials. Ah, i la màgia que reduint la pressió fiscal augmenta a curt i mitjà termini la recaptació. (El prof. Laffer va enamorar Reagan i aquest va enganyar el poble americà deixant un dèficit colossal, però encara té enamorats... de dretes i liberals radicals.) I ara Rajoy, en plena campanya, ja ha començat a avisar que a l'exterior hi fa molt de fred.

D'IU i Iniciativa mai saps si de veritat fan propostes dins el marc, el sistema o sempre suposen un augment astronòmic de la despesa pública i mai s'entretenen en el seu finançament més enllà d'un impost sobre patrimoni seriós, lluita contra el frau fiscal i taxa Tobin (!) quan encara està verda a tot el món. En fi, programa per als seus fidels, desencantats de la socialdemocràcia –que de vegades sembla un enemic especial (històric)– i d'alguns “indignats” que vagin a votar.

Em sembla que puc donar per sabut el programa CiU-Congreso. El de sempre: la pime i els autònoms, els únics que poden generar feina (discutible, i les mitjanes i grans amb fusions, i la Seat i grans, també les grans superfícies, o els serveis socials?); l'IVA no cobrat i el compte amb les AAPP, ben difícil tècnicament; o –que també ja fa pudor– la morositat. Per cert que quan un cobra un altre paga. I un pla de xoc contra l'atur (?).

Ah! I una gran troballa: empaitar tributàriament l'economia submergida, i “que ens deixin tranquils, als que ja paguem”, Sánchez Llibre en el debat a cinc (sense dir quant). Lògicament amb el pacte fiscal, encara que lògicament poc definit, hom hi ha d'estar d'acord.

El PNB ha fet propostes econòmiques sòlides i ben mirant els seus interessos bascos (que vigilin el seu concert després del 20-N). ERC se n'està sortint, del repte electoral, potser sense propostes econòmiques engrescadores i amb fonament (el que va arribar al límit en el nivell de la seva representant en un debat televisat a cinc).

Dos envoltants, per acabar. La crisi mundial de ja més de 4 anys està ensenyant, per a qui ho vulgui entendre, el fracàs de les receptes de l'FMI i ara la UE-Merkel amb designis ja assolits al Consens de Washington de l989 (publ. per La Caixa el 1999, sota la coordinació del prof. Muns). Quant a Catalunya, tant el PP com el PSOE ja ens han avançat que per a qualsevol millora de finançament estatal a Catalunya, caldrà esperar el 2004 (que vostè ho vegi).