L'entrevista
Àlex Sáez. Cap de llista al Congrés pel Partit dels Socialistes de Catalunya
“Si no lluitem contra l'exclusió estem condemnant tota una generació a perdre's”
Potser és degut a una –bona– deformació del seu ofici d'advocat, però Àlex Sáez sembla un home de tarannà més explicatiu que mitinero, amb més disposició per argumentar valors i propostes que repetir inflamades invectives de campanya, la qual cosa no significa, però, que no s'expressi amb la contundència de l'inconformista –segons pròpia definició– que no es resigna a la injustícia social i a les majors cotes de patiment que comportarà per a la població la “dreta sense ànima” que diuen les enquestes que conquerirà el poder el 20-N. Vam fer l'entrevista dimarts, a primera hora de la tarda, just després que sortís d'una trobada amb representants del tercer sector preocupats per les retallades i la situació de progressiva marginalitat en què van caient cada dia tantes persones.
No deu ser fàcil en aquests moments ser la cara visible del PSC.
De fàcil ho hauria estat més fa vuit anys quan al carrer es va viure aquella multitudinària revolta contra les polítiques d'Aznar però per a mi és un orgull molt gran encapçalar aquesta llista perquè m'identifico i em sento profundament compromès amb els valors socialistes, que són els valors de la igualtat d'oportunitats, de no deixar ningú enrere, d'avançar cap a una societat més justa i equilibrada, de l'enfortiment de l'estat del benestar. Estic convençut, a més, que en la conjuntura tan difícil en què ens trobem, aquests valors són més necessaris que mai davant l'amenaça dels governs sense ànima de les dretes, tant de les dretes catalanes com de les dretes espanyoles que fàcilment s'alien per a desballestar tot el conjunt de serveis públics construïts amb molt d'esforç. Justament és això és el que ens juguem en aquestes eleccions, donar al vot a un model just socialment o injust, i darrera aquesta decisió hi ha moltes conseqüències.
Ho planteja com una confrontació ideològica en uns temps que sona fort la música que diu que no hi ha diferències entre dretes i esquerres, sinó mals o bons governants.
Sí, i per aquest camí anem cap al populisme de Berlusconi que ja hem vist com ha deixat Itàlia. La confrontació ideològica és pedagògica, molt aclaridora sobretot per comprendre les intencions dels qui la neguen. En aquests moments en el conjunt d'Europa, i per descomptat a Catalunya i a Espanya, es confronten dos models diferents, un model social i un de liberal, pura escola de Chicago, que en el fons és conservador, tot i que a ningú li agrada dir-se conservador, ni als convergents, ni a l'Esperanza Aguirre, ni a Ruiz Gallardón... Tots passen per liberals. Aquesta mena de liberals es dediquen a llençar fang contra les altres formacions polítiques per evitar la confrontació de preses de posició i ensenyar les pròpies cartes. Però les tenen, el seu no-programa és el de la baixada de la pressió fiscal, les retallades dels serveis públics, de la priorització de l'educació i la sanitat privades. I en això CiU i el PP tenen des del punt de vista ideològic una identificació total.
No se n'amaguen pas. Van firmar el pacte del Majestic, que aquests dies s'ha tornat a reivindicar com a molt beneficiós per a Catalunya, especialment pel que fa a l'acord fiscal... Què en pensa?
Que estan abonant el camí per un nou pacte i que serà el pacte de dues dretes molt dures, però també i respecte al tema del finançament, vull recordar que el model que vam impulsar els socialistes, que va impulsar el conseller Castells en el marc del nou Estatut d'Autonomia ens ha donat deu vegades més ingressos que l'acord fiscal segellat pel senyor Pujol, el senyor Duran i el senyor Aznar al famós hotel. Certament ens queda un camí per recórrer amb l'horitzó final, per a mi, del sistema de concert econòmic. Hem d'anar per passes. Per començar volem un nou acord fiscal que ens reporti major capacitat de recaptació i majors ingressos. L'hem de començar a negociar l'any que ve i ha de ser una realitat el 2013, i per això necessitem la suma del catalanisme polític per arribar a un gran acord, i és possible perquè quan el catalanisme està unit és imbatible.
No sembla pas que ho estigui gaire, d'unit.
Sincerament no trobo tantes diferències entre l'acord fiscal que demana CiU i el que proposa el PSC i la resta de forces polítiques catalanes. És censurable que d'aquesta qüestió se'n faci interessadament política de desacord i s'alimenti el greuge. El greuge és excusa per a la no-política, per tapar la pròpia ineficiència, per justificar les retallades tot invocant l'espoli fiscal. A nosaltres, en aquest argumentari no ens hi trobaran. Nosaltres volem reconèixer el que tenim gràcies a l'Estatut: un reforçament de la bilateralitat, nous criteris de revisió, i a partir d'aquí mirar endavant i avançar. I volem que l'any que ve el govern de la Generalitat vagi a negociar i a millorar l'acord fiscal amb un mandat de totes les forces polítiques.
PSC igual a PSOE i PSOE igual a PP? Ja ho deu haver sentit a dir quan es pretén restar legitimitat al PSC per defensar els interessos de Catalunya.
Ho fan córrer els mateixos que pacten amb el PP, ja és ben curiós! A Convergència li interessa difondre la doctrina dels bons catalans i dels mals catalans que va crear el president Pujol. És un missatge que fa molt de mal perquè no reconeix la diversitat de sensibilitats democràtiques i busca la segmentació del país. Ho trobo èticament molt reprovable. Jo no sóc ni més ni menys català que els representants de les altres forces polítiques, fins i tot et diré que espero ser igual però ni més ni menys català que els que puguin ser escollits en una formació política que tan mal ha fet al conjunt de Catalunya com és el PP. També penso que aquests debats ajuden a tapar el que de veritat ens estem jugant els ciutadans.
Es presenten com l'única força que pot aturar el Partit Popular i CiU.
És així, i ho diem ben clar tot i el respecte que tenim a les altres formacions polítiques que representen també l'esquerra plural al nostre país. El principal missatge que volem donar és el de la seguretat per a les persones, des del punt de vista dels seus drets i del seu benestar, i aportem credibilitat a aquest missatge tot repassant el balanç del govern socialista dels del 2004: la llei de dependència, d'igualtat, de matrimoni entre persones del mateix sexe, de salut sexual i reproductiva, la recuperació del poder adquisitiu de les pensions, la llei contra la violència de gènere... entre moltes altres iniciatives progressistes. A Catalunya governa la dreta i ja veiem el que ha fet en pocs mesos respecte a la salut, a l'educació, ja hem comprovat les seves polítiques erràtiques, la seva ineficiència que genera més exclusió social. Si ara també governa la dreta a Espanya, anirem avançant cap a una societat més desigual, més dura. La dreta vol aprofitar-se de la crisi per retallar drets i conquestes democràtiques. No ens hi podem resignar, el nostre compromís fonamental és la lluita contra l'exclusió, cap persona ha de quedar al marge; si no tenim aquest principi clar, pot passar que tota una generació es perdi, es trobi condemnada a l'exclusió.
A Catalunya hi ha en aquests moments més de 615.000 aturats, 400.000 dels quals tenen, segons la Generalitat, un perfil que els fa difícilment reinseribles. Els hem de donar per perduts?
De cap manera! Tothom ha de poder ser recuperable, nosaltres establim un itinerari individualitzat per a cada treballador que ha quedat sense feina i una millor coordinació entre el SOC i els actors locals i els que operen en l'àmbit privat en la recerca d'ocupació. Hem de posar mesures per facilitar l'accés a l'ocupació, però la recuperació econòmica serà lenta, vénen anys molt durs i hem de pensar en les persones, i en aquest sentit portem també en el programa la creació d'una renda bàsica de ciutadania per garantir a tothom els recursos mínims per afrontar les situacions d'extrema gravetat que es presentin. Si no som sensibles als problemes que pateix la gent, no crec que siguem dignes de ser representants polítics.
Diu que encara vénen anys difícils. Com els hem d'afrontar? Amb polítiques de màxima austeritat? La inversió pública ha d'actuar com a motor econòmic?
Sí, la inversió pública és un motor econòmic, per exemple, la construcció del túnel del TGV a Girona va generar 8.000 llocs de treball, directes o indirectes, i en aquest aspecte és també lamentable que la Generalitat no tiri endavant la construcció del nou hospital Trueta. La Generalitat està retallant la inversió pública quan hi ha altres llocs on posar la tisora.
On?
Doncs es pot fer un esforç d'austeritat en la despesa pública eliminant les diputacions i donant més competències als ajuntaments, que han de tenir també un nou model de finançament. S'ha d'evitar que les administracions dupliquin esforços, s'ha d'anar a mancomunar serveis... Aquestes i altres mesures ajudarien a racionalitzar els recursos.
De la crisi, ningú en vol la culpa, així com tothom veu les retallades a la casa de l'altre. Alguna autocrítica respecte a la situació en què ens trobem?
El mea culpa que hem de fer en aquests anys que hem governat és que no hem posat fre al capitalisme salvatge i especulatiu que ens ha acabat arrossegant, i això ho hem de corregir.
Rubalcaba va lamentar no haver punxat a temps la bombolla immobiliària.
La vam punxar amb reformes de la llei del sòl –aprovada pel PP i CiU– en un intent de canviar l'economia especulativa basada en la construcció per una economia més productiva, però la profunditat de la crisi es va imposar. Així mateix admeto que hem tingut una fiscalitat massa tova amb les grans fortunes. En el nostre programa també incorporem l'impost per a les transaccions financeres i la modificació de la llei hipotecària de manera que reguli la dació en pagament.
Són aportacions dels “indignats”?
El moviment del 15-M ens ha donat un toc molt seriós pel seu inconformisme davant les injustícies i per la seva lluita contra el capitalisme salvatge i les propostes d'aprofundiment democràtic.