La justícia hi veu i hi sent, però no en català

El temps ha demostrat que la justícia no és cega, ni sorda. La influència de la política sobre els magistrats i la fiscalia és més que notable. Si partim del principi que res és casualitat, anant a l'hemeroteca ens adonarem que certes decisions judicials obeeixen a criteris polítics, i ja ens poden dir el contrari.

Catalunya, com que forma part de l'Estat espanyol, no disposa de la independència jurídica que té un estat, i totes les vegades que ha intentat dotar-se d'eines pròpies, ha vist com li tallaven les ales. No és estrany, perquè el poder judicial és una de les tres branques de l'Estat democràtic modern. I Espanya no vol que siguem un estat ni res que es pugui semblar a un estat dins l'Estat.

Per culpa d'aquesta falta de capacitat politicojudicial hi ha hagut sentències com les del Tribunal Constitucional, una institució que ha tingut la capacitat de passar per sobre de la voluntat popular expressada en referèndum, de la sobirania del Parlament català i, fins i tot, per sobre de la del Congrés i el Senat. I això ho han fet uns homes i dones que no han estat escollits democràticament i que ocupen una cadira per una recomanació política, per tant, per un afinitat ideològica. On és la suposada independència judicial i la separació de poders?

Si la darrera instància en matèria judicial estigués a Catalunya no ens trobaríem sentències que desautoritzen els nostres tribunals o el nostre Parlament. Això, però, hem d'assumir que és impossible sense un estat propi.

I això que els catalans, en matèria de dret hem estat pioners al món. El dret català neix amb el Liber iudiciorum, una compilació del dret romà vigent a Hispània i que es va fer al segle VII. Més encara, el primer tractat de dret internacional neix a Catalunya i, de fet, el decret de Nova Planta és il·legal, perquè aboleix les constitucions de Catalunya quan no podia fer-ho jurídicament parlant.

Mireu si hi ha motius per deixar anar llast...