Guanyi qui guanyi, a rebre

Polítics veterans, experimentats, amb molts anys a l'atur, volen tornar a la palestra. Molts saben com és de difícil ostentar un càrrec polític, tenir una responsabilitat i la seva problemàtica. És igual: volen tornar-hi per redimir el país (!). Els acompanya saba nova que s'estrena, desguarnida d'experiència, la qual cosa no és un problema greu: tothom sap que els errors ensenyen. Amb les activitats empresarials i laborals per la corda fluixa, quatre anys d'entrada en negocis tan segurs com els Parlamento, gobierno, tribunales de justicia y demás instituciones –que sempre tenen la producció venuda!– són com a mínim un parèntesi amable, ben pagat, i amb opció a quatre anys més. Amb il·lusió o cobdícia –o tot plegat–, un exèrcit de segona fila espera també aterrar on sigui, i millor si és incloent-hi cotxe: se serveix molt més bé el país. És molt important un servei ràpid, motoritzat: el poble ho sap agrair.

Els que han estat fins avui al poder, en aigües de tempesta, menant una nau vella, bandejada i desbordada, amb mal timó, plena fins als pals i les bodegues de navegants acollonits, tot i restar tan espantats com els embarcats, diuen que voldrien continuar la navegació. No és la finalitat d'aquest article jutjar ningú, ni opinar si convé al vaixell la continuïtat o el canvi de tripulació. La democràcia té mecanismes que sàviament –és només un dir!– s'ocupen periòdicament d'aquests afers. Aquest vespre, els resultats posaran al seu lloc (?!) els que hauran de dirigir, en principi els propers quatre anys, el destí dels sacrificats i remullats navegants, que esperen un pilotatge millor. La tripulació hauria d'estar-ne ben tipa i acceptar el relleu. Doncs no. Creuen que és millor que la nova, ni que sigui amb grumet català. Els navegants nacionalistes, amb un petit vaixell d'auxili, naveguen decidits: volen ser-hi! El port del Manzanares xucla molt. Falten poques hores i es veurà el resultat que, com sempre, sols agradarà als elegits. No tots els candidats poden ser valorats per la humanitat, esperit de servei i formació cultural, social i política. A casa nostra el nivell podria ser millor. Dilluns, el nostre inefable ninotaire i humorista Jap, publicà un acudit al qual he donat (perdó) forma teatral. S'aixeca el teló: a l'escenari d'un teatre ple de gom a gom, un candidat es disposa a fer un míting. Poc bregat, l'assisteix un apuntador situat a la conxa, a la manera antiga, amb el text del discurs, que trenca l'espontaneïtat. Els oients no ho veuen clar: “Incapaç d'improvisar, aquest ens clavarà un rotllo!”. Ell comença dient: “He pensat que...”. Un oient l'interromp cridant: “Però si pensa i tot!”. Una riota divertida omple la sala. Els uns s'aixequen i surten i un altre, de la seva corda, diu: “És una poca-soltada!”. L'orador es mira astorat la bragueta mullada: se li ha escapat la pixera. Teló. Candidats!