Els perills d'una majoria absoluta

La sessió d'investidura ha estat plena de males notícies. En positiu només hi ha hagut l'anunci d'actualitzar les pensions i una bona voluntat perquè la gent es jubili quan li toqui. Hi ha hagut pocs missatges polítics i molts avisos que pinten bastos. Tot plegat serveix per visualitzar i constatar la realitat de l'aritmètica parlamentària. El PP té majoria absoluta –186 diputats– i seran la resta de grups els que s'hauran d'acostar a la seva posició per aconseguir marges de negociació.

Directament s'hi ha ofert el cap de l'oposició socialista, Pérez Rubalcaba. Un fet que podria suposar un impediment d'acostament a les forces nacionalistes, ja que, en determinats temes, les aliances dels dos grups majoritaris espanyols mai no han estat bones per a Catalunya. Es pot imaginar el resultat d'una votació al Congrés dels Diputats sobre el concert econòmic català. Tot fa pensar que ara mateix sortiria negativa per molt de consens català.

A partir d'ara el nou govern del PP podria caure en l'error d'una mala utilització de la majoria absoluta. Cal dir que el PP no ha guanyat ni a Catalunya ni al País Basc. Té una majoria que, d'una banda, li deixa les mans lliures per fer el que vulgui i, d'una altra, suposa que la legislatura vagi pel camí que tots els partits facin un front en contra del PP i alteri el clima social. Personalment, Rajoy juga amb l'avantatge del seu “tarannà”. Obert i dialogant. Diferent del “talante” de Rodríguez Zapatero. Molt diferent de la prepotència que va emprar José María Aznar en el període 2000-2004, quan tenia la majoria absoluta.

Rajoy podria arribar a entendre els catalans, tot i que li serà difícil cedir poder, i més difícil encara cedir que Catalunya cobri el cent per cent de la recaptació i pagui un percentatge a l'Estat.