lA CRÒNICA
No facis pont per Rajoy
Què tal el discurs?
–Bé, tinc dues frases bones. És clar que em falta allò de “no et preguntis què pot fer el teu país per tu...”
–Kennedy ens va ben fotre amb allò, eh!
El diàleg al cotxe oficial és de ficció entre el president sortint Jed Bartlet (Martin Sheen) i el president electe Matt Santos (Jimmy Smits) i pertany a l'últim capítol de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca, però la ironia de Bartlet sobre com de perjudicial havia resultat l'oratòria de JFK defineix el complex d'inferioritat que tenalla qualsevol governant a l'hora d'adreçar-se al seu poble per exigir-li sacrificis després d'aquell citadíssim discurs d'investidura al Mall de Washington el gener del 1961. Però el relativisme diu que l'èpica viu tant en l'emissor com en el receptor, i ahir Mariano Rajoy afrontava el seu discurs d'investidura sabent-se esperat per una audiència que conferia virtuts taumatúrgiques a la seva oratòria. “Serà el discurs que portarà els espanyols a l'inici de la sortida de la crisi”, va enaltir Alícia Sánchez Camacho anant cap a l'hemicicle i fugint de la gèlida temperatura ambient de Madrid.
Aliè al triomfalisme dels seus, Rajoy va accedir al Congrés amb discreció i per la porta del darrere vint minuts abans del debat. A la mateixa hora, José Luis Rodríguez Zapatero escurava una de les últimes atribucions com a president en funcions deixant-se dur en cotxe oficial a l'entrada.
Descomptat sense emoció el desenllaç del què –la matemàtica investidura gràcies a la majoria absoluta de 186 escons–, Rajoy es jugava el tipus en el bricolatge del com. I el manual del com eren 30 fulls d'un discurs que a la tribuna de premsa del Congrés era lliurat sota l'avís Aquest text pot ser modificat parcialment o totalment per l'orador, advertència inútil perquè Rajoy és tan voraç en la lectura com fervorós amant del previsible i no es va moure ni una coma del que duia escrit. “Desapareixeran els núvols negres, aixecarem el cap i arribarà de nou el dia que es parli d'Espanya i es parli per a bé, el dia que girem la vista enrere i ja no recordem els sacrificis”, va ser la promesa més altisonant a l'estil de l'èpica kennediana durant una hora i vint minuts d'intervenció.
Entre els 185 diputats restants del PP, però, l'al·lusió poètica a foragitar núvols negres passava en silenci. Curiosament, sí que van aplaudir amb passió anuncis tècnics com la revaloració de pensions, el cobrament de l'IVA facturat, que els ponts festius passin al dilluns més pròxim i la creació del ministeri d'Agricultura! “No sé per què aplaudeixen tant! Si els està dient que hauran de treballar com bandarres!”, ironitzava a la graderia la cap de comunicació de Rajoy, Carmen Martínez Castro. A la tribuna seguien el debat amb confidències a cau d'orella Elvira Fernández, dona de Rajoy, María Dolores de Cospedal i Esperanza Aguirre. Com si no oblidés que la sessió d'ahir era el pròleg del pitjor dels seus malsons –la designació d'Alberto Ruiz Gallardón demà com a ministre–, Aguirre exhibia un dol rigorós vestint de negre.
Conscient que cada nou inquilí de La Moncloa s'esculpeix a si mateix per contrast amb fetitxes del predecessor, com Zapatero retirant les tropes de l'Iraq enviades per Aznar, Rajoy elevava a fetitxe antizapateril les pensions que va congelar el seu predecessor. “Actualitzaré el poder adquisitiu de les pensions a partir de l'1 de gener del 2012”, va solemnitzar.
Entre els aspirants socialistes a replicar-lo durant la legislatura –Alfredo Pérez Rubalcaba només té llicència per ara fins al febrer–, l'actitud era desigual. Si Rubalcaba jugava amb avantatge perquè tenia a les mans i en temps real una còpia literal del discurs de Rajoy i aviat va desplegar una gran llibreta que farcia d'apunts, Carme Chacón apuntava d'oïdes idees en un petit bloc que aviat va guardar. Zapatero, al seu torn, vivia el debat amb l'escriptori net, com si fos l'últim dia de classe. Qui seguia el discurs amb un full de càlcul era el republicà Alfred Bosch. “Ha dit 39 cops Espanya i zero Catalunya”, va compartir Bosch al passadís, perquè ERC no va intervenir a l'hemicicle.
En el duel de la tarda, Rajoy va demostrar que quinze dies de campanya i un mes de president in pectore li han permès saber-se el nom del rival, perquè ja no el va anomenar “Rodríguez Rubalcaba” com va fer al debat electoral. Apel·lant a la carrera de químic, Rubalcaba va confessar que per desxifrar el que Rajoy “farà i no diu” aplica ja el “mètode d'aproximacions successives”. Sabent que tenia Rajoy com a espàrring però que l'examen real era intern davant els seus per succeir Zapatero al PSOE, Rubalcaba va jugar a l'enigma de les seves intencions oferint al futur president espanyol pactar la política europea fins al 2015, tot i que teòricament sap que és portaveu provisional fins al febrer i l'aliança li marca el futur al nou líder. I es va permetre recomanar a Rajoy que nomeni Cristóbal Montoro ministre d'Indústria. “Res m'agradaria més ara que ja parla d'apujar la llum, les passaria canutes amb tot el que ens deia, la que li caurà des d'aquí a Montoro!”, va avisar donant per fer que el castigador com a líder de l'oposició seria ell.
La primera cita a Catalunya de Rajoy va arribar després de sis hores de debat i arrencada amb fòrceps per Josep Antoni Duran (CiU). Fins al punt que Rajoy va prometre complir “la disposició addicional vuitena“ de l'Estatut i fins a la rèplica no va corregir que potser era “la vuitena o la tercera”. Però Duran va trobar a faltar poesia i la va posar ell amb Espriu (“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble”) i Pere Quart (“Tot depèn, sapiguem-ho! De la fe, de l'amor, de les obres. Tot depèn de nosaltres”), i també èpica i la va servir ell: “No ho diu, però vivim temps de sang, suor i llàgrimes.” Rajoy no va fer seva la cita de Churchill que li oferia Duran. El que farà ell per l'Estat és retallar, però des d'ahir tothom sap que el que ja es pot per ell és fer pont.