Bocs expiatoris

Les reaccions dels humans sempre superen les expectatives més generoses de la ficció. El desbocament de molta opinió pública i publicada cap a personatges com ara Iñaki Urdangarin i Fèlix Millet ens ha de fer pensar. És del tot lògic que hi hagi indignació amb el segon i trobo normal i gairebé saludable que molta gent es pregunti per què encara no està jutjat i empresonat. Vistes determinades actuacions de la justícia també és del tot normal que hi hagi un neguit social constant i tens sobre si el factòtum del Palau de la Música paga amb presó les seves malifetes i retorna els diners. I el cas del gendre del rei d'Espanya segueix el mateix camí, desconfiança amb la justícia i la sensació que tot plegat quedarà en un no res, més enllà de la seva expulsió del paradís de la família reial espanyola.

Però tot i sent conscients de la desconfiança que genera la justícia espanyola no puc deixar de pensar que primer Millet i després Urdangarin estan esdevenint bocs expiatoris per tapar moltes de les coses que estan passant. Quan observem una foto hi cerquem el protagonista, allò que ens crida l'atenció, tenim la vista educada i viciada pel que ens fan creure que és transcendent. Mirem Urdangarin, l'escrutem de dalt a baix, però deixem de veure la infanta, els gestors de la casa reial, els polítics que van aplanar-se als negocis reials. L'obsessió per l'exjugador del Barça emmascara d'entrada el seu entorn. Ni republicanisme somort de la societat espanyola ni conspiració joancarlista dels Pedro J. Ramírez i els Aznar, el que hi ha és l'intent de focalitzar en el gendre i deixar de banda la família reial espanyola. De la mateixa manera que la repulsa i l'escàndol que generava a determinades elits catalanes el cas Millet és un intent de deixar fora de l'objectiu els polítics, partits, institucions i bones famílies que havien jugat i havien fet la gara-gara al sinistre personatge.

Mentrestant, les cúpules dels bancs i caixes que estan intervingudes o suportades amb capital públic, és a dir, el de tots, s'apugen sous, indemnitzacions, i escanyen dia sí, dia també les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Mentrestant, la casa reial espanyola diu que ensenya els comptes i esdevenen els campions de la transparència, i tret de dues o tres excepcions mediàtiques, allò que en deien periodisme d'investigació, tothom s'ho empassa. Mentrestant, el flamant nou govern espanyol carrega contra la classe mitjana i treballadora quan no es va cansar de dir durant quatre anys que no apujaria impostos. Mentrestant...

Molts respiren davant el cas Urdangarin, perquè permet quedar fora del focus públic i continuar delinquint. En un dinar de germanor dels que proliferen aquests dies de Nadal en la geografia catalana un conegut estraperlista i amic del govern català actual clamava contra Urdangarin en veu alta, tot el restaurant ho va poder sentir, per afegir també que gràcies a la imperícia i la sensació d'impunitat del gendre del rei espanyol s'havien oblidat d'ell, i a continuació va alçar la copa i va brindar. Va brindar, doncs, per la llarga vida i bona salut dels bocs expiatoris i els seus corifeus.