No podem esperar més

Quan el 1991 Esquerra Republicana parlava d'espoli fiscal i plantejava el concert econòmic, ho feia en solitari, gairebé es podria dir que predicava en el desert. Com deia Raimon, “Venim d'un silenci, antic i molt llarg”. En aquells anys, aquestes qüestions no estaven a l'agenda política del país. Per a uns, no tocava. Per a altres, estava fora de lloc. I encara n'hi havia que negaven la major: el sagnant dèficit fiscal que pateix aquest país. Des d'aleshores, el país ha experimentat un tomb extraordinari. Ara, ningú amb quatre dits de front i amb un mínim de rigor s'atreveix a negar que el mannà de recursos que flueix cap a Madrid i que no torna és desproporcionat, injust i inútil. El canvi de paradigma, per si sol, ja és un pas extraordinari. La societat catalana és conscient que tenim un problema gruixut que amenaça no ja la nostra llengua o cultura, sinó també la cohesió social del país, i que posa en escac la nostra economia. L'àmplia majoria de forces polítiques i socials del país planteja la necessitat de corregir l'espoli fiscal. Tothom, poc o molt, és conscient que així no podem seguir, perquè la situació d'asfíxia s'està demostrant insostenible. Una altra cosa és que diferim en quina ha de ser la via per posar-hi remei. Per a nosaltres, ras i curt, només n'hi ha una: la construcció d'un estat propi. Però fins que aquesta opció no sigui la majoritària tant a nivell social com a nivell polític, donarem suport a aquelles solucions que apostin perquè Catalunya disposi d'independència fiscal, de manera que puguem recaptar, gestionar, liquidar i tenir capacitat normativa sobre tots els nostres impostos.

Al llarg dels darrers anys s'han plantejat diverses alternatives sobre el sistema de finançament, que han culminat en lleugeres millores que han esdevingut clarament insuficients per a les necessitats del país. Tot i les bones intencions, hem acabat acceptant un pagaré del govern espanyol, la promesa que en un futur ens abonarien uns recursos que permetrien eixugar una part del dèficit fiscal que patim. Els successius governs espanyols –PP i PSOE– han incomplert els compromisos amb tot el desvergonyiment. Una bona prova en són l'impagament dels 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut o dels 1.450 milions dels fons de competitivitat.

Amb tot això hem constatat que si la clau de la caixa segueix en mans de Madrid no hi ha res a fer. És igual el que pactem. Al final el govern espanyol farà gala de la seva morositat. Les paraules se les endú el vent. L'única garantia plausible mentre els catalans no tinguem el nostre propi estat és el concert econòmic, com el d'Euskadi i Navarra. Funciona tan bé que el PSOE i el PP allí el defensen amb dents i ungles. Allò que aquí els sembla insolidari o inviable, allí és modèlic. Francament, xocant. Mentre l'independentisme no sigui majoritari al Parlament, la nostra obligació és empènyer aquells que sempre dubten a anar endavant i no permetre que ens tornin a portar a un carreró sense sortida. No demanem pas gaire a CiU, amb 62 diputats al Parlament: senzillament que compleixi el seu compromís electoral estel·lar, el concert econòmic. No valen evasives, ni ambigüitats. Necessitem resoldre la qüestió per poder reactivar l'economia i crear llocs de treball. Els nostres conciutadans ho necessiten i nosaltres hem de fer tot el possible per aconseguir-ho.

Si el govern de Catalunya vol fer un pas endavant, estarem al seu costat. Però que siguin sincers amb els ciutadans. O trien PP o trien avançar. No estem exigint res que no sigui un compromís electoral de CiU. A ERC creiem que ens convé un estat pròsper i modern al si de la Unió Europea. És a dir, que Catalunya sigui un estat com els del nord d'Europa al mig de la Mediterrània. Si més no, amb el govern de Catalunya podríem fer una part junts del recorregut, almenys la part que havien promès a la ciutadania.