El cas nord-català
Els dirigents polítics dels partits estatals francesos a la Catalunya del Nord duen la contrària als respectius candidats a la presidència de la República
L'estatut legal del català i la ratificació francesa de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries són tema de discòrdia entre París i els dirigents nord-catalans
a estar unides”
Hi ha una cosa que salta als ulls si algú s'interessa, des de Perpinyà, per la campanya electoral francesa. Es tracta de l'excepció, el particularisme nord-català en gairebé totes les formacions polítiques estatals franceses. Tots els partits amb seu a París tenen dirigents a Perpinyà que diuen i fan el contrari del que defensen oficialment els respectius candidats a l'elecció presidencial, en el tema de la defensa de la llengua i la identitat catalanes. Hi ha dues excepcions, l'extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen i el partit trotskista LO (Lluita Obrera) de Nathalie Arthaud. En tots dos casos els militants a la Catalunya del Nord no s'aparten gens de la posició oficial del seu partit dictada “a la capital”.
Nicolas Sarkozy, l'actual president i candidat conservador de la UMP, considera que “qui s'estima França no pot estar d'acord amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries”. Ho va dir ben clar el 19 de febrer en un míting a Marsella. El líder del partit sarkozysta a la Catalunya del Nord és el senador, antic diputat i batlle de la població rossellonesa del Soler, François Calvet, que actua en sentit totalment contrari. Al Soler hi ha una escola primària i l'institut de secundària de la Bressola, que Calvet va inaugurar el 2008 al costat de Josep-Lluís Carod Rovira. És un dels artífexs de les relacions transfrontereres, sobretot a la Cerdanya, on ha agermanat el seu poble amb Puigcerdà i on ha batallat per obtenir l'hospital transfronterer. Es va reunir el 9 de març passat a Figueres amb Artur Mas –en una reunió que no figurava en l'agenda oficial del president– per negociar futurs acords electorals –sobretot a Perpinyà– entre la UMP i la secció nord-catalana de CDC, presidida per Jordi Vera. Sortint d'aquella reunió declarava en aquest diari que, “en la futura Europa federal, la Catalunya Nord i la del Sud tornarem a estar unides.”
El cas del Partit Socialista és a l'inrevés. El candidat François Hollande es mostra favorable a la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, cosa que significaria l'accés a l'administració i als mitjans de comunicació públics d'aquestes llengües, després de modificar la Constitució francesa. El seu representant a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el nord-català Christian Bourquin, que la presideix, tractava el 27 de febrer de fadas (‘tocats del bolet') els responsables universitaris perpinyanesos i els polítics nord-catalans que desenvolupen relacions transfrontereres amb les comarques gironines. Això no li ha impedit d'anunciar, en plena campanya electoral, que ha aconseguit que el Canigó ja no sigui oficialment Canigou i ho ha fet conèixer amb cartells publicitaris per totes les carreteres de la Catalunya del Nord.
El cas més flagrant de posicions antagòniques és el del Front d'Esquerra de Jean-Luc Mélenchon, candidat trànsfuga del partit socialista –aliat amb el partit comunista– i que és un exemple típic del jacobinisme francès d'esquerra, amb el seu rebuig a qualsevol reconeixement oficial d'altres llengües que no sigui el francès. El que dirigeix la campanya de Mélenchon a les comarques nord-catalanes és Nicolas Garcia, alcalde comunista d'Elna, que afirma sense embuts que ell és partidari de l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord i que “la independència de Catalunya va en el sentit de la història”. A Elna ha instaurat una política lingüística valenta en favor del català, amb empleats municipals bilingües, i és el que ha gestionat i ha promogut la recuperació històrica de la Maternitat d'Elna.
Llegint els programes electorals es fa evident que la candidata més favorable a les anomenades langues régionales és l'ecologista Eva Joly, que arriba a parlar de cooficialitat amb el francès. Va ser acusada, per cert, de voler “dislocar França” per la UMP quan va declarar que defensarà l'“autonomia i la reunificació” per a bascos i catalans. Joly va participar el setembre passat a la universitat d'estiu de Regions i Pobles Solidaris (RPS), una coalició de nou partits “regionalistes i autonomistes” d'arreu de l'Estat francès, on trobem les seccions nord-catalanes de CDC i d'ERC. Agnès Langevine, portaveu d'Europa Ecologia-Els Verds a la Catalunya del Nord, no ha demostrat –malgrat el que pugui dir la seva candidata– que aquest tema la preocupi gaire. Els partits catalanistes, que a través dels compromisos signats haurien de fer campanya per Eva Joly, no diuen ni piu. ERC ja anunciava l'estiu passat: “Amb l'experiència que tenim, als Verds de la Catalunya Nord no ens els acabem de creure”, fent referència a passades coalicions electorals. I CDC està, com hem dit més amunt, negociant amb la UMP sarkozysta. A títol personal, la presidenta del grup municipal de CDC a Perpinyà, Clothilde Ripoull, ha anunciat el seu suport a François Bayrou. Un altre partit catalanista, Unitat Catalana –aliat de SI i Democràcia Catalana a la Catalunya autònoma i, al mateix temps, de la UMP al govern municipal de Perpinyà–, sembla que s'encamini també cap a l'opció centrista del candidat bearnès Bayrou, ja que Brice Lafontaine, secretari general d'Unitat Catalana, fa campanya activa pel centrista gascó.