L'últim acte de la República Catalana

Carrasco i Formiguera tornaria a Barcelona amb els ministres que havien d'acabar de tancar l'acord (Fernando de los Ríos i els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer). Després del vol en el trimotor, i del dinar a Palau, va començar la reunió. Segons abans, Macià declarava als periodistes: “Disposat a sacrificar fins on sigui possible els meus ideals, ja que el que aquí hem fet ha estat provisional i a reserva del que al seu moment digui el poble de Catalunya, la voluntat del qual acataré, com sempre.” Unes paraules sobre les quals haurem de tornar.

La llegenda ha parlat d'àrdues negociacions, centrades només en la transformació jurídica de la República Catalana en la Generalitat. Al meu parer, això ja estava embastat o, en qualsevol cas, semblava inevitable. No si s'intenta reconstruir la tarda del dia 17 a la llum dels pocs escrits que ens han arribat, de Serra i Moret i Domingo, sobretot, però també d'algunes declaracions de Nicolau d'Olwer, Carrasco hauria centrat les negociacions en: 1. Ratificació de tots els acords presos durant aquells dies; 2. Ratificació dels càrrecs nomenats; 3. Funcionament d'un règim autònom català fins a l'aprovació de l'Estatut que presentaria Catalunya a les Corts, que d'entrada assumira les competències de les diputacions; 4. Consideració del president Macià com a màxim representant de l'Estat a Catalunya, amb tots els honors; 5. Oficialitat de la llengua catalana.

Ben aviat es formarien dos bàndols: De los Ríos i Domingo per un costat, i Campalans, Serra i Moret i Casanovas, de l'altre. Probablement, Nicolau d'Olwer no entraria a fons en la discussió i el president Macià romandria absent. La resta d'assistents, en l'estadi inicial de la discussió, no se significarien gaire.

En un determinat moment, Fernando de los Ríos, recolzat en un divan, persuasiu, suau, recordaria els acords del pacte de Sant Sebastià i la necessitat del consens per evitar torpedinar la República de tots, insistint en la denominació de “Generalitat” (idea que bé podria haver-li comentat mesos abans Rovira i Virgili, quan el va visitar a la presó, o el mateix Carrasco, com va afirmar en el judici de Burgos que el va condemnar a mort, o potser va ser Lluís Nicolau d'Olwer, l'únic dels presents estudiós de la història catalana).

Les negociacions avançarien amb moltes dificultats. El sector catalanista no voldria renunciar a l'estat català. Carrasco mentalment retornaria al 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, quan després que ell, Aguadé i Malloll haguessin parlat, també semblava que estava a punt el trencament entre els republicans espanyols i els catalans. Però la sensació que hi havia massa en joc, que per primer cop en segles hi havia la possibilitat d'articular una vida conjunta respectuosa i plural entre les nacions d'Ibèria, les amistats comunes forjades en la lluita contra la dictadura de tants anys, el record de l'exili i de presó, etc. van anar fabricant l'acord. Aleshores sorgiria una altra dificultat, i el fet que explicaria que hi hagi hagut qui considerés Anguera de Sojo un dels més furibunds defensors de la República Catalana. Potser senzillament va ser que a l'hora d'anar concretant cada punt, Anguera deuria exigir les màximes garanties jurídiques.

Tant se val, la història no dirà mai què va passar. L'únic cert és que 78 hores després de la proclamació de la República Catalana de Macià ja s'havia amortitzat aquell titular amb què The Times saludava els seus lectors: “A republic in Catalonia.” Però també és igualment cert que s'assolia un pacte bilateral d'igual a igual, que lligava la sort de la República a l'autonomia catalana. I a la inversa.

No són les paraules del president amb les quals assegurava que havia fet el sacrifici més important de la seva vida la imatge que hauria de quedar, sinó aquella taca de tinta a la seva camisa –ell, sempre tan elegant– que la seva filla Maria mai no va oblidar quan el seu pare li va fer un petó a la sortida de la reunió.

Va trair, Macià? “La llibertat de Catalunya ha d'ésser obra d'un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l'esperit i a la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya...”, proclamava el seu partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap només de menys d'un mes i mig proclamava la República Catalana. Tenia 72 anys.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l'única manera per seguir-lo i no perdre'ns en el camí. Política en majúscules. L'estratègia és l'alliberament de la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l'abast, l'enemic, Espanya. Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Mentre els altres somniaven en l'encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i la posava a l'abast del poble català. Aquella tension vers le but (‘tensió vers el blanc') amb què Carner-Ribalta el va definir. No va deixar mai d'“avançar cap al blanc, cap a la independència” conscient que era l'única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no la vam saber jugar. No va deixar mai d'afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, com en la política, res es fa de franc; tot s'ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana i ens haguérem de conformar amb el govern de la Generalitat.” Macià, simplement, va acatar el manament del poble. Per això la crònica de la República Catalana és la crònica bellíssima d'un fracàs. Del nostre fracàs.