Crònica
Bandera prohibida
Mea culpa! Fa un parell de setmanes, en aquestes pàgines, vaig posar com a exemple de democràcia el moviment olímpic. Bé, no era tan ingenu. Comparava, de manera desafortunada, la dita que fa “el que importa és participar…” –i que s'aplica als Jocs i, per extensió, a qualsevol altra activitat esportiva o al que sigui– amb el que passa a Escòcia: que pot participar. D'això en diuen procés d'emancipació, ja que el govern autònom convocarà un referèndum el 2014 –amb el vistiplau legal de Londres, però no pas amb la benedicció– per decidir si els escocesos volen seguir lligats al Regne Unit o no.
Sostenia que els independentistes catalans farien prou –de moment– si aconseguien participar; és a dir, el reconeixement d'una cosa democràtica però que la Constitució no admet: el dret d'autodeterminació. Més endavant arribaria l'hora del vot, quan, com fa pocs dies va dir a Londres la politòloga Montserrat Guibernau, caldria haver convençut aquells que ara, en les enquestes, diuen “no saber” què farien en cas de consulta.
Vet aquí que la lletra petita del contracte entre el Comitè Olímpic Internacional (COI) i els organitzadors de Londres 2012, el Comitè Olímpic Nacional (CON), britànic, indica que “totes les seus i llocs d'interès clau i les ubicacions de tota la ciutat estaran decorades amb el símbol dels Jocs Olímpics i terminologia i imatges relacionades”. Per desenvolupar tant de maquillatge urbà, fa un any el CON va dissenyar un projecte com a conseqüència del qual la creu de Sant Andreu, la bandera nacional d'Escòcia, ha quedat fora de les seus. Però no la Union Jack, la bandera britànica.
Com que els Jocs són a Londres, en principi, el detall no importaria gaire. Però de la mateixa manera que la flama olímpica la passegen per arreu de la Gran Bretanya per construir la il·lusió que tothom participa de la festa, també vuit partits de futbol tindran lloc a Hampden Park, el Wembley escocès, perquè els de Glasgow se la sentin seva. I aquí rau el conflicte. Perquè durant 365 dies a l'any, a Hampden Park oneja el sautor, la creu blanca sobre fons blau, i durant els partits olímpics l'hauran de treure. Per entendre la subtilesa de tot plegat, cal insistir en el fet que no és una prohibició directa del COI, ja que, segons el contracte, el projecte de decoració de les seus l'ha elaborat el Comitè Olímpic Nacional (britànic), per bé que posteriorment ha estat aprovat pels senyors de Lausana.
L'any 1992, a Barcelona, a l'estadi de Montjuïc van sonar Els segadors i l'himne espanyol; i les banderes de Catalunya, Espanya i Barcelona van ser presentades davant d'una llotja en què hi havia el rei, Jordi Pujol, Felipe González i Samaranch, amb les respectives esposes. Dues dècades després, la foto d'aquell dia sembla impensable, com ho és la presència del sautor a Hampden Park.
El cas de la bandera de Sant Andreu només és un símptoma, una anècdota, si voleu, però com a tal anuncia una batalla ferotge de l'Estat britànic per la seva unitat. De moment, la selecció olímpica de futbol serà britànica, amb membres de les quatre home nations. L'ensenyança de tot plegat és que els adversaris polítics subtils són tan difícils de batre com aquells i aquelles que criden equivalents proclames actuals al crit de “visca la mort, mori la intel·ligència”, de Millán Astray. Dit això, no tornaré a oblidar que COI i democràcia rarament encaixen.