opinió
El PSC gironí busca el seu far
El primer secretari del PSC de les comarques gironines, Juli Fernández, va ser l'amfitrió ahir d'un nou acte que, sota el concepte de trobada berenar d'estiu, vol incentivar el debat dins la família socialista. Un acte totalment nou dins el glamur estival a la Costa Brava. Una trobada, si bé és cert, molt acotada a la família socialista, nombrosa i en debat permanent, com mana el bon decàleg. La idea no és dolenta, i més ara que s'ha hagut de posposar un any la clàssica –i per alguns socialistes elitista– trobada de Vilopriu. Al voltant d'un vernissatge, membres de la comissió executiva del PSC, alcaldes i alcaldesses i diferents membres dels grups parlamentaris socialistes al Parlament i al Congrés van tenir l'oportunitat de debatre idees i propostes. Un moment per retrobar cares com les de Montserrat Tura o l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, o del flamant senador i expresident de la Generalitat, José Montilla, o estrelles més locals, com l'alcaldessa de Palamós, sempre elegant. De fet, a l'acte s'hi veien força més cares que no les que es prodigaven molt a Vilopriu, tot s'ha de dir.
Aquest vernissatge, però, té una notable rellevància, perquè, de fet, simbolitza la posada de llarg del primer secretari del PSC gironí, Juli Fernández, que després de tancar en fals el congrés ha de buscar el seu lloc, o per ser més clars: el seu lideratge, dins una executiva amb les faccions que representen Ignasi Tió, que es reivindicava per a primer secretari, per un costat, i Pia Bosch per l'altre. I quin millor lloc i més adient per fer-ho que al far de Sant Sebastià. Ho dic per la doble metàfora: per un costat, el far, com a símbol de guia o lideratge enmig d'aigües molt mediterrànies, amb onades curtes i trencadores i amb vents sorprenents, com un convidat que no s'espera. I, tampoc, no ens podem deixar Sant Sebastià, el gran màrtir representat travessat per mil fletxes. Una trobada, tot s'ha de dir, plena de vernís que ajuda a tapar encara moltes coses. Un vernissatge és quan un artista o artistes fan un acte d'inauguració. El motiu històric del seu nom és que antigament hom aplicava un vernís protector a l'obra pictòrica. I, ara mateix, i pel que sembla, Fernández en té molt, de vernís, per decapar. Es parla molt del nou curs polític, després de l'estiu; es parla molt dels canvis que es veuran; dels radicalismes, els pactes fiscals, i la necessitat del PSC de convertir-se en referent. Tot això és cert, però la represa del nou curs representarà una fita importantíssima perquè les peces s'estan posant amb calma a Girona per a futures croades. D'aquí en dependrà molt i molt la consolidació de Juli Fernández, en el sentit que, si vol, es presenti novament a revalidar el càrrec i guanyi. És veritat que per això encara falta, però potser... no tant.