L'ambigüitat política

La crisi econòmica és profunda i facilita que es busquin culpables. El període és calent. Pinten bastos arreu i els polítics que donen la cara hauran de filar prim perquè no els hi trenquin i per no aparèixer com a principals responsables de la situació.

Això ha passat a les comunitats autònomes en les quals hi ha hagut traspàs de vots entre populars i socialistes. Ben segur que José Antonio Griñán no hauria repetit com a president andalús si no hagués estat perquè els primers mesos del govern de Rajoy a Espanya no han convençut. Després de nou mesos, ha decebut una parròquia que creia que el culpable de tot era José Luis Rodríguez Zapatero.

No és moment d'interpretar papers ambigus. El país és civilitzat i no passa res perquè una força política s'oposi al sentiment majoritari. Hi ha clientela per a tothom. En aquest moment, allò que sembla desaconsellable són les posicions ambigües, que en política sovint es tradueixen en l'abstenció.

Em deia un veterà socialista català que ara mateix, en el suposat cas que el PSC votés internament sobre la independència de Catalunya, el resultat seria l'abstenció. Es tracta d'un fet preocupant, ja que s'està o no s'està en estat d'esperar una criatura.

Qui queda clar que serà contundent serà el govern de l'Estat. Ho serà a l'hora de pronunciar-se en contra d'un pacte fiscal bilateral amb Catalunya, tot i que assistirem a un període ambigu i confús que començarà amb l'entrevista que mantindran els presidents Mariano Rajoy i Artur Mas el dia 20 d'aquest mes de setembre. S'esperen bones paraules del govern espanyol després de la contundent manifestació que hi haurà pels carrers de Barcelona l'Onze de Setembre, organitzada per la societat civil. Cal creure que la política catalana estarà a l'altura i que els missatges no seran ambigus. Hauran de ser més clars que fins ara.