Què celebrem el 9 d'Octubre?

Celebrar el 9 d'Octubre no ens eximeix de pensar-lo críticament. Em negue a buscar en ell cap essència o identitat oculta i he d'admetre que es tracta d'una festa que suscita en mi sentiments ambivalents, en la mesura que celebrem una victòria militar i l'expulsió d'una comunitat.

Encara que tots els anys complisca amb el ritual de la “mocadorà” no deixe de reconéixer que el fet històric que li dóna origen hui en dia seria matèria del tribunal de la Haia.

Per un altra banda, celebrar la conquesta de la Balansiya islàmica no deixa de reproduir un pensament bastant centralista en la mesura que mentalment redueix un territori a una ciutat. Malgrat tot, he de reconéixer que sense aquesta efemèride jo no seria valencià.

Siga com siga, els valencians decidírem que aquell seria el nostre dia. Podríem haver-ne escollit un altre, però no ho férem. Escollírem el 9 d'Octubre perquè, amb totes les impureses que vulguem, marca l'inici del que som i del que volem ser. De fet, escollírem una data que marca un fet diferencial doble. Per una banda, la pròpia conquesta de la ciutat es basa en l'oposició musulmà/cristià, òbviament, però, per altra banda, i això ho han oblidat molts polítics valencians, l'escollírem també perquè marca un fet diferencial envers altres pobles cristians peninsulars.

Sorgírem com a regne dins d'una Corona d'Aragó de caire “federal” i sense cap tipus de vinculació amb els regnes castellans. El propi Jaume I, estenent els “costums” de la ciutat de València ens atorgà uns Furs que ell mateix jurà en 1261 davant les Corts celebrades a València, dotant-nos del màxim autogovern possible en aquell temps.

El ben cert, però, és que aquesta data és l'inici de la història del nostre autogovern, de la mateixa manera que el 25 d'abril de 1707 n'és el final. Ara bé, els discursos buits de l'actual inquilí del Palau de la Generalitat obvien aquests 500 anys d'autogovern, no democràtic, però autogovern.

El 9 d'Octubre no començàrem a “ofrenar noves glòries a Espanya” sinó que començàrem a escriure una història pròpia, que enllaça culturalment i políticament amb la història de pobles com l'aragonés, el català o el balear, però pròpia al capdavall. Si Jaume I establí els Furs de València fou per a impedir que les institucions del nou regne es regiren pels Furs d'Aragó i frenar així les pretensions expansionistes dels nobles aragonesos.

Hui en dia, però, el perill per als valencians no prové d'Aragó ni del Principat, per molt que s'entesten en agitar el fantasma del pancatalanisme determinades opcions polítiques. El perill prové de Madrid i del seu representant ací, que es disfressa de representant dels valencians. És inconcebible que un President que afirma que som “La Comunitat más legitimada que Catalunya para pedir”, evite, una setmana després, exigir més finançament en un debat sobre política general.

Si això és així, què fa aquest President que no està a la Moncloa defensant els nostres interessos? El País Valencià és, possiblement, l'autonomia pitjor finançada per la manca de consciència nacional, per la concepció sucursalista dels valencians. I ho continuarà sent, perquè la “solució” que ens proposa Fabra és “deconstruir” tots els òrgans de semiautogovern i de control, com són les pròpies Corts i les Sindicatures. El President ha assumit plenament les tesis, no ja del PP, sinó d'AP, que al capdavall votà en contra de l'Estat autonòmic.

Al caliu de la solució “upeydista” sobre que qualsevol problema polític se soluciona dient allò de “que les retiren la competencia”, el President està decidit a deixar l'autogovern en una cosa merament folklòrica.

Començaren plantejant “la batalla de València” al voltant dels símbols, batalla que guanyaren amb l'ajuda de la cúpula del PSOE. I d'aquella batalla, aquestes tempestes. Que ens diguem Comunitat o País no és una cosa ni molt menys neutral, sinó que té els seus efectes. Ser “la Comunitat” ens despersonalitza, ens fa perdre identitat i ens impedeix reivindicar allò que és nostre. Si en compte d'una “Comunidad” fórem un País no permetríem la humiliació econòmica a què se'ns sotmet en el PGE de 2013, o no permetríem l'espoli fiscal amb què ens han castigat tots els governs des de la reinstauració de la democràcia. Ara entenc per què a Algemesí el PP torna a insistir a canviar el nom de l'Avda. del País Valencià: perquè ens volen sotmesos.

Els valencians no hem sabut forjar eixa autoconsciència de poble, i ara la majoria s'autoconcep com una mena d'ofrenants perpetus de noves glòries que no saben pensar-se ni concebre's sense fer referència a una realitat que en 1238 no existia ni se l'esperava. I aquest ofertori continu té un preu econòmic que ara estem pagant. Com eixes mares que inoculen virus als seus fills per a després poder curar-los i mostrar-se maternals, l'Estat central ens trau la sang per a després oferir-se a fer-nos una transfusió. Culpar de tot a l'estat autonòmic és fàcil i fal·laç. Els valencians no podem permetre donar un pas cap enrere; en tot cas cap avant i cap als nostres orígens diferencials. Hem de ser capaços de pensar-nos a nosaltres mateixos amb independència d'Espanya, perquè al segle XIII nasquérem com a poble sense cap tipus de vinculació amb ella, ja que no existia.

Això és, al capdavall, el que celebrem el 9 d'Octubre. Tan sols quan hàgem definit i decidit què volem ser, estarem en condicions d'establir els vincles oportuns amb els pobles i les institucions que ens envolten. Ens queden, doncs, molts 9 d'Octubres per celebrar i per pensar.