Alcalde sense primàries
Pere Navarro tanca 10 anys a l'alcaldia de Terrassa després de substituir Manuel Royes aconseguint que el PSC “desactivés” tots els rivals
Pere Navarro i Morera anunciava oficialment el 2 d'octubre passat que renunciava a l'alcaldia de Terrassa. Ho feia, va dir, per dedicar-se les 24 hores a preparar la campanya electoral socialista del pròxim 25 de novembre per presidir la Generalitat. La renúncia a l'alcaldia, però, serà efectiva en un ple extraordinari un cop s'hagin fet els comicis, siguin quins siguin els resultats que obtingui. Aquest anunci, fet a la seu del PSC i havent nomenat ja el seu successor –el jove Jordi Ballart–, no ha estat ben rebut per una part de la ciutadania, que veu com hi haurà un nou alcalde que per segona vegada a la ciutat no haurà passat per les urnes, i, evidentment, pels partits de l'oposició municipal (CiU i PP), que entenen el relleu en clau de partit i no de ciutat. Censuren, a més, l'interinatge de govern durant dos mesos fins que no es convoquin els dos plens extraordinaris de renúncia de Navarro i de presa de possessió del nou alcalde.
Però Navarro no vol que la seva decisió en clau nacional de ser candidat forçat per la convocatòria d'eleccions del president Artur Mas repercuteixi en una lluita successòria interna al PSC en clau local com la que ell mateix va protagonitzar per poder substituir a l'alcaldia Manuel Royes un any abans d'acabar el seu darrer mandat, el 13 d'abril del 2002.
Royes era de la fornada d'alcaldes que governaven des del 1979, com ara Joaquim Nadal a Girona, i la direcció socialista a Nicaragua, amb José Montilla com a primer secretari, els instava a deixar els càrrecs amb la intenció de tenir definits els nous alcaldables abans de la primavera del 2002 amb l'objectiu de concentrar tots els esforços del partit a intentar l'assalt a la presidència de la Generalitat un any després, amb Pasqual Maragall com a cap de llista. A Girona estava clar que Anna Pagans seria la successora de Nadal, però a Terrassa Royes va fer l'anunci que no acabaria el mandat a la televisió local poc després de guanyar per majoria absoluta les eleccions, afegint que el seu successor havia de ser un dels regidors de l'equip de govern escollit en procés de primàries, i això va destapar la caixa dels trons.
Ben aviat van sortir els dos primers candidats: el que aleshores era primer secretari del PSC a Terrassa, número tres de la llista i regidor de Cultura, Pere Navarro (sector continuista), i el número dos de la llista, regidor d'Urbanisme i portaveu del grup municipal, el més veterà Josep Aran (sector crític). Va ser en aquells moments que Navarro va demostrar més habilitat política, de diàleg, i més capacitat de negociació als despatxos. Tot i ser el candidat inicial de Royes, malgrat que aquest en públic mai no ho va dir, havia de superar l'adversitat de ser menys conegut que el seu opositor, i, a més, un accident de moto el va deixar gairebé immobilitzat en plena campanya successòria.
El primer escull el va superar controlant l'agrupació local, de la qual ja era el primer secretari, després de superar una primera «batalla» el juliol del 2000 contra el sector crític per seguir manant al PSC terrassenc. Navarro es va imposar per 36 vots de diferència, va reforçar la seva posició, però també va fer evident una profunda divisió al partit. La victòria li va permetre situar com a secretari d'organització Josep Ballart (pare del que serà el nou alcalde, Jordi Ballart), amb un gran control de les diverses entitats del municipi i que va ser un dels homes clau per poder obtenir l'alcaldia.
El segon escull, l'accident de moto, li va fer perdre el suport explícit de Royes, que, conscient que s'havia precipitat anunciant que plegava, veia com el sector crític accelerava una campanya de captació de simpatitzants per poder decantar les primàries al seu favor. Per aquest motiu, Royes va apostar per promoure una tercera candidatura, la del també veterà Jordi Labòria, amb la intenció de fusionar-la amb la de Navarro per fer front a Josep Aran i imposar-se a les primàries. L'operació no va acabar arrelant perquè Navarro no va acceptar i va mantenir-se ferm en la voluntat de continuar, però ho va fer després de tenir el suport explícit de José Montilla i José Zaragoza des de la seu a Nicaragua. Royes, davant d'això, s'hi va acabar enfrontant i, fins i tot, es va oferir per continuar d'alcalde, tot i que durant tot el procés des que havia anunciat que es retirava sempre havia dit que només hi havia un 1% de possibilitats de seguir ell mateix en el càrrec. Labòria, tot i que en una reunió dels quinze regidors del PSC convocada per Royes a casa seva a Matadepera, va tenir la majoria de suports, va acabar retirant-se de la cursa per la successió quan la direcció de Barcelona va deixar clara la seva preferència per Navarro.
Entre trobades sectorials dels candidats, reunions, sopars amb militants –Navarro va oficialitzar candidatura davant d'uns 150 militants–, l'ambient s'anava enrarint i la direcció de Barcelona veia com el procés es dilatava massa, ja que volia tenir els candidats a les alcaldies definits un any abans de les eleccions. Per aquest motiu va acabar intercedint en el conflicte a favor de Navarro, obligant Royes a renunciar a l'alcaldia abans del que ell tenia previst –ho volia fer mig any abans d'acabar el mandat– i desactivant el sector crític, al qual va fer desistir de presentar-se a les primàries.
Alcalde i llista pactada
Royes va fer pública la renúncia el 8 de gener del 2002 i també va designar oficialment Pere Navarro com el seu successor. El relleu amb l'elecció del nou alcalde es va fer efectiu en un ple extraordinari el 13 d'abril, i des de Barcelona també es va desactivar la possibilitat de tornar a obrir la lluita al partit per veure qui seria el candidat a les eleccions municipals del maig del 2003. Navarro havia tingut un any per donar-se a conèixer al municipi i temps suficient per llimar diferències amb els sectors que li havien disputat la lluita per l'alcaldia. És aquí on també van començar-se a fer visibles els seus dots negociadors i conciliadors integrant a la llista persones de les tres famílies socialistes. Josep Aran va anar de número tres, mentre que apostava per Jordi Labòria en el cinquè lloc i posava en el lloc 15 el que ara serà el seu successor, Jordi Ballart, aleshores primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC).
En el número dos va fer una aposta personal col·locant Anna Sala, una doctora en dret que s'havia afiliat feia poc al PSC.
Els resultats electorals van tornar a donar el triomf als socialistes, tot i que Navarro no va poder conservar la majoria absoluta aconseguida per Royes, i van passar de 16 a 13 regidors, fet que els obligava a pactar per tenir un govern estable. Els dots negociadors de Navarro, la bona sintonia personal amb els caps de llista d'ICV-EUiA, Manel Pérez, i ERC, Ramon Arribas, i el fet de pactar les discrepàncies, van fer possible el primer tripartit al municipi. Això va comportar un increment d'àrees de govern, blanc ideal de les crítiques de l'oposició, mentre es posava en evidència que seguien existint discrepàncies dins el PSC quan l'aposta de Navarro, Anna Sala, plegava al cap d'un any (desembre del 2004) per motius laborals i personals, però també per les topades constants amb Josep Aran. Els dos compartien una de les àrees de govern vinculades a urbanisme i planificació territorial. Sala va ser protagonista en el següent mandat quan CiU va denunciar presumptes irregularitats i el jutjat número 3 de Terrassa va admetre a tràmit la querella de la fiscalia contra Sala, per un delicte de negociació prohibida, després d'adjudicar presumptament tres contractes a l'empresa del seu marit.
La sortida de Sala del govern va permetre a Jordi Ballart entrar al consistori assumint la regidoria d'Imatge i Comunicació fins al 2007. Els principals esculls que es va trobar l'alcalde aquest primer mandat va ser la implantació d'una taxa de residus, que va mobilitzar la ciutadania amb reiterades manifestacions davant del consistori, i la gestió de creixement d'entre 5.000 i 7.000 habitants l'any, que ben aviat va convertir Terrassa en el quart municipi de Catalunya.
L'aprovació del nou pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) va permetre a Navarro dibuixar unes perspectives de la ciutat il·lusionadores, anunciant projectes com ara el cobriment de la riera del Palau, el quart cinturó, la prolongació dels FGC amb tres noves estacions, la promoció de diversos polígons industrials, la creació de nous barris, l'aposta per rellançar el Parc Audiovisual, les obres a les esglésies de Sant Pere o el desenvolupament de la llei de barris a l'estigmatitzat barri de Ca n'Anglada. Lluny quedava encara la crisi econòmica i la ciutat es nodria dels ingressos de l'economia de la totxana.
Va ser un mandat de bonança que va permetre a Navarro anar-se teixint complicitats amb el sector industrial i econòmic de la ciutat i iniciar una obertura de l'administració a la ciutadania, impulsant processos participatius en el pressupost o per definir la urbanització de la Rambla. Però la irrupció de la crisi en la construcció va deixar alguns d'aquests anuncis en només paraules, com també la voluntat d'implantar un nou sistema de recollida de residus pneumàtica, mentre creixien els problemes dins l'àrea d'Urbanisme, tot i el relleu de Sala per la veterana Maria Costa, procedent de l'era Royes, evidenciats en els conflictes de la urbanització del sector de les Martines. Aquest fet acabaria provocant que en el següent mandat Navarro s'acabés atribuint les assignacions de l'àrea de planificació urbanística.
Oasi terrassenc
Navarro va demostrar una bona cintura política amb l'oposició, tot i uns inicis crispats amb el seu màxim oponent, el convergent Josep Rull, intentant pactar els grans temes de ciutat com havia fet el seu antecessor en el càrrec. Va ser l'inici de l'època batejada com a oasi terrassenc. I cada vegada tenia un major control dins el PSC local, fet que va aprofitar el 2007 per passar comptes en la confecció de la nova llista. Va deixar fora el que havia estat el seu màxim oponent, Josep Aran –va acabar fitxant com a càrrec de confiança per Manuel Bustos a l'Ajuntament de Sabadell–, i també altres vestigis del sector crític, com ara el regidor Juan Jiménez Cárdenas, ara a Ciudadanos. La neteja també va afectar els pocs que quedaven de l'era de Royes, com ara Maria Costa i Mercè Corbera, a excepció de Jordi Labòria, a qui curiosament va convertir en la seva mà dreta col·locant-lo de número dos. Els resultats electorals el 2007 li van tornar a donar 13 regidors, tot i que va tenir una davallada considerable de vots (més de 5.600), i com havien anunciat durant la campanya electoral es va repetir la fórmula del tripartit. Amb la voluntat de posar fi a les crítiques de l'oposició, la reorganització de l'organigrama municipal es va reduir considerablement, passant de nou a quatre tinences d'alcaldia.
Va ser el mandat en què es van començar a notar amb cruesa els efectes de la crisi econòmica, malgrat que entre els actius del govern encara hi ha algunes obres que es van poder acabar, com ara el parc de Vallparadís –iniciat quan governava Royes–, el pla de barris de Ca n'Anglada, la seu d'Ègara i la recuperació del Teatre Principal, o l'estrena de la nova Rambla. També es van implantar mesures populars, com ara la gratuïtat del bus als majors de 65 anys, tot i l'oposició d'ERC, al govern, i es va acabar el pla de biblioteques. La crisi, sobretot al sector de la construcció, ha aturat la majoria dels projectes urbanístics, de construcció de nous barris o posada en marxa dels nous polígons industrials. Navarro va tenir prou cintura per impulsar el primer pacte anticrisi a Catalunya amb l'oposició el 2010, o reconduir el projecte del Parc Audiovisual per integrar-lo en el del parc científic i empresarial Orbital 40, mentre apostava per la projecció exterior de la ciutat i de la seva imatge que li han permès fer el salt a la política d'àmbit nacional.
Mesos forjant el lideratge dins el PSC
El PSC repeteix la història per arribar a l'alcaldia de Terrassa col·locant el jove Jordi Ballart per substituir Navarro abans d'acabar-se el mandat, tot i que en un moment menys convuls dins el partit. Ballart, de 32 anys, va entrar a la JSC el 1996 i es va forjar la carrera política al consistori, on va entrar de la mà de Navarro, a qui considera el seu referent. Hi haurà primàries el 2015 al PSC?
Pere Navarro és home de treball de formiga, de buscar aliances i suports abans de fer cap pas en fals. Ho va demostrar quan va accedir a l'alcaldia de Terrassa i ho ha repetit per agafar el control del PSC, amb el risc de no ser un personatge mediàticament conegut. Mesos abans de les últimes eleccions municipals no va negar la possibilitat de succeir José Montilla com a primer secretari del PSC comentant com aquell qui no vol que «li faria il·lusió», jugant amb l'ambigüitat política de qui sap que està en el bon camí però encara no ho té tot lligat. Mentre l'oposició de Terrassa li retreia que estava més preocupat per la seva projecció personal que per ser alcalde, i més quan la ciutat arribava als índexs d'atur més elevats de la seva història, Navarro va estar trepitjant territori per assegurar-se suports d'agrupacions i federacions. Quan els va tenir va proclamar la seva candidatura, després de les municipals, i el seu primer gest va ser integrador. Com va fer en accedir a l'alcaldia de Terrassa, va integrar els sectors crítics, però ara ha fet purga més aviat que aleshores, forçat per les circumstàncies i l'avançament de les eleccions, fet que també l'ha arrossegat a ser el candidat socialista a la presidència de la Generalitat.
A Terrassa marxarà d'alcalde un any i mig després d'haver tornat a ser escollit, d'haver pactat amb ICV-EUiA, i amb tots els interrogants oberts i crítiques de si en aquest període haurà exercit realment d'alcalde. Deixarà l'Ajuntament amb l'economia sanejada, en ple procés d'aprovació del pressupost i amb el successor lligat, però amb molt atur, més pobresa que mai i sense resoldre la revitalització de la Rambla o la zona cèntrica del Vapor Gran.
