Rubalcaba, el parent de lluny

De germans van passar a ser fills de cosins i si els ho pregunten ara potser diran que només són parents de lluny. De cara al 25-N, el PSOE i el PSC han aconseguit adaptar la seva pròpia versió de la puta i la Ramoneta. Asseguren que s'estimen i que es necessiten, però en realitat els uns pensen dels altres que els fan més nosa que servei. Les pugnes entre el partit català i l'espanyol han existit sempre, però sense que arribés la sang al riu. Quatre cures d'urgència i tots contents cap a casa! Però mai com ara els vaixells socialistes d'un i altre costat de l'Ebre s'havien vist tan abocats al naufragi, així que si Pere Navarro ha tingut la temptació d'aferrar-se a la mateixa taula que el capità de Ferraz, Alfredo Pérez Rubalcaba li ha deixat clar que la fusta és massa petita per salvar-se tots dos.

Curiosament, en un moment que la relació entre les dues direccions és força fluida –la sintonia entre Rubalcaba i Navarro és indiscutible–, els de Madrid s'han vist obligats a desmarcar-se dels de Barcelona per una qüestió de pura supervivència. Mai un secretari general del PSOE havia destacat tant que el PSC “és un part autònom i que, per tant, pren les seves pròpies decisions”. I poques vegades s'havia fugit tant de la campanya catalana: si no hi ha canvis, Rubalcaba només participarà en un o dos actes del PSC. Des de la desfeta gallega, al líder estatal li balla la cadira. De fet, la dissidència interna, encapçalada per totpoderós flanc andalús, només necessitava un pretext per acarnissar-se amb un dirigent que des del primer dia ha estat catalogat dins l'apartat de “provisional”.

No se sap ben bé si José Antonio Griñán està conxorxat o no amb Carme Chacón –ella, pel que pugui ser, prefereix cultivar l'hortet andalús encara que això suposi deixar completament erm el català–, però és evident que si algun dia hi ha hagut feeling entre el president de la Junta i el líder del PSOE, fa temps que s'ha acabat, malgrat que en públic s'entestin a fer veure el contrari. El rerefons de tot plegat és que Griñán vol dir la seva en el debat territorial que s'ha desfermat a Catalunya, i això implica que no accepta l'acord entre el PSOE i el PSC per sortir del pas el 25-N i que consisteix que la direcció de Ferraz plantegi un federalisme edulcorat i que la de Nicaragua vengui un “succedani de sobiranisme”, que és com qualifiquen les federacions de pes la proposta del dret a decidir del PSC.

L'andalús està convençut que hi ha un pacte ocult entre el PP i CiU per deixar sense llum l'Espanya autonòmica col·locant fanalets a Catalunya, Euskadi i Galícia. Per això vol exhibir el seu poder per liderar la defensa del cafè per a tothom. I en tot aquest embolic intern, que es prepari el PSC si en pols a Rubalcaba guanya terreny el sector procliu a desfer-se de la “llosa” catalana després del 25-N. Perquè no és que molts socialistes espanyols ara no reconeguin el PSC ni com a amic ni com a conegut, és que fins i tot pretenen deixar de saludar-lo.