“Si no tenim majoria absoluta serà un fracàs per al procés”

Són unes eleccions excepcionals, perquè per primer cop en 300 anys el poble de Catalunya es planteja seriosament aconseguir la llibertat plena i total des del punt de vista de sobirania.

Sí. Vaig de campanya per municipis de tot tipus i ningú demana un voral o una carretera. Saben que ara consultem a la ciutadania si allò que va passar l'Onze de Setembre va ser una foguerada o si realment hi ha una sintonia total entre ciutadania i governants.

En aquests quatre anys el que és segur que farem és el referèndum o consulta, sigui de grat o per força. Per tant, els ritmes els marcarà també la pròpia ciutadania, i en la mesura que no s'arronsi ens marcarà un camí que estem determinats a fer. És urgent que donem respostes als problemes de la gent, i hem arribat a la conclusió que amb un estat a la contra no ens en sortirem, indistintament de si governa el PP o el PSOE.

Han estat determinants dues coses. Per una banda, el menyspreu del president Rajoy quan diu que ni pot ni vol resoldre el tema de l'espoli fiscal de Catalunya. I per l'altra, la sensació de sistemàtica agressió, i arribes a la conclusió que contínuament de la catalanofòbia en fan un actiu electoral i polític.

S'ha accentuat moltíssim des de l'intent de fer un segon Estatut. Quan el president Maragall obre el repte d'actualitzar l'Estatut, descobrim gairebé amb xoc emocional que els propis socialistes fan de la catalanofòbia un actiu. Aquí ja no hi ha només un greuge econòmic o d'incompliment de les lleis, ja és un divorci emocional que crec que ja és irreparable.

El que ens dóna una potència extraordinària i ens farà imparables com a país és que en aquestes eleccions ens trobarem molts a l'entorn d'una proposta d'estat propi, en aquest cas liderada pel president del govern: els sobiranistes que han dut la flama de l'estelada des de sempre i des que tenen raó política formada, i els qui arribem al sobiranisme carregats de raons. Jo que sóc un moderat i que estic per l'estat propi i la independència, sense matisos, em veig amb cor d'anar-ho a explicar a Burgos. I de fet ara ho estic explicant a les Casas de Andalucía, i la gent ho comprèn. Perquè no parlem d'identitat, parlem de garantir el present i el futur, i que l'estat del benestar no arribi al col·lapse.

Jo estic convençut que sí. Si ens expliquem amb finesa i moderació, sense renunciar als principis, la gent ho comprèn. Perquè algú s'imagina una Catalunya que deixi de ser diversa, plural, bilingüe? Li pots dir això a un moderat com en Santi Vila, que estima moltíssim la cultura i la identitat espanyola, de la qual hem begut tots? Però això no té res a veure amb tenir legítimament el repte i la il·lusió de somiar sentir-nos orgullosos del nostre país, i de ser un dels millors estats, més moderns i progressistes d'Europa.

Bé, Unió ha firmat el programa electoral de CiU. L'ha assumit, estan alineats i disciplinadament segueix el plantejament que ha fet el president Mas. Unió no fallarà en aquest procés.

El president Companys va escriure el 1939, decebut quan veia com s'havien desaprofitat les oportunitats que havien sortit a inicis de la República: “Què ens passam, als catalanistes, que només estem junts a la presó?” Crec que aquest moment és tan excepcional, que podríem fer un joc de paraules, i dir: “Què ens passa, als catalanistes, que sempre trobem alguna excusa per no fer força a l'entorn del president?” Alguns diran que és massa tou; d'altres, que històricament no havíem dit això; d'altres apel·laran a les polítiques socials... Deixem-nos d'històries! Aquí hi ha un home, que es diu Artur Mas, que ha pres decisions molt difícils que fa dos anys eren impensables, que diu que si obté una majoria incontestable farà un referèndum i construirà un estat propi.

Serà un fracàs per al procés, perquè és evident que el procés quedarà atenuat. El primer que se n'alegrarà serà el president Rajoy, perquè esgrimiran l'argument que una cosa és la foguerada dels polítics i una altra el sentit comú dels catalans, que no està per això.

Aquí el gran repte que tenim és com combinem aquest projecte, ambiciós a mitjà termini i amb una previsió de cinc anys, amb fer que el quotidià funcioni. En un procés tan ple de dificultats en què ens posaran moltes traves i el govern d'Espanya agitarà la por i intentarà la discòrdia, us imagineu una quotidianitat parlamentària amb un president amb els peus fràgils des del punt de vista de la majoria del Parlament? Jo, que hi he estat ja dues legislatures, asseguro que per fer coses maques hi ha molts partits que ens poden ajudar. Però per fer que allò quotidià rutlli i s'hagin d'aprovar decisions difícils, que lamentablement amb una previsió d'un any se n'hauran de prendre, un president ha de tenir majoria sòlida.

El polític que digui que a curt termini no hauran de seguir els ajustos, menteix. El campió de les mentides ha estat el socialista Hollande, que va fer una campanya prometent el contrari del que ha fet. Ho ha fet de grat? Quan el 2010 el PSC va fer importantíssimes retallades a l'ICS, a Sanitat, van ser ideològiques o forçades? Amb tota la modèstia, la gent de CDC som gent progressista, que estem al centreesquerra, que ens estimem la societat del benestar. En el meu cas particular, estic en política perquè em mou estar amb la gent. I si hem arribat a aquest plantejament tan radical és per garantir l'estat del benestar, i si hem de fer ajustos els farem per evitar el col·lapse del model, mai per ideologia.

Les manifestacions van ser útils, perquè té sentit que la gent es mobilitzi pacíficament, i que digui prou d'austeritat i retallades. Però si som honestos, hem d'orientar bé el missatge, cap al Banc Central Europeu i les institucions europees que imposen l'austeritat. Si t'imposen uns objectius de dèficit, el marge que tens és el que és, i la primera prioritat és complir les obligacions financeres: deute i interessos.

Això és llei. Costa d'explicar, però un dels reptes és retornar el crèdit a les empreses i les administracions, i cal recuperar credibilitat en el mercat financer mundial. Això, per sort o per desgràcia, està en mans d'uns quants.

Per això diem que qui digui que no hi haurà més retallades, enganya. Quan algú va planificar, a fi de bé, més inversions en infraestructures i equipaments dels que podien pagar, assumia un endeutament per a les generacions futures. Però nosaltres volem anar al fons del problema. El pes del sector públic a Catalunya no és exagerat, i l'endeutament no és desproporcionat. El problema d'arrel és que tenim un tracte fiscal injust, i que hi ha una discriminació sistemàtica no a Catalunya, sinó als ciutadans de Catalunya. Aquest matís, molt maragallià, m'agrada molt.

Espanya té dos camins. El referèndum es farà sí o sí, i en aquest procés l'Estat pot continuar practicant l'insult i l'incompliment, o treure la pastanaga. No correspondrà a cap partit dir quin camí és el correcte, sinó que ho valorarà la ciutadania en el referèndum, perquè hem de ser representants de la voluntat del poble.

Hi ha moltes coses per fer, i hem de combinar el pla curt amb el llarg. Cal ajudar a superar el moment de recessió econòmica, i a Girona això es tradueix en més suport a les empreses i a la capacitat de ser més competitives. Cal treballar en matèria d'infraestructures, de liberalització d'accés a recursos energètics. No pot ser que un empresari d'Anglès tingui un cost de la llum el 50% més car que el Rosselló, amb qui competeix. Hem de posar l'estació del TAV a l'aeroport, i reforçar aquest pool a l'entorn de l'àrea logística que ens connecti amb el port de Barcelona i que permeti una intermodalitat plena. Hi ha també el Far-Vilamalla, i s'ha d'aconseguir el tercer fil fins a Portbou. Un segon bloc on hem de treballar molt és corregir els dèficits en matèria formativa a les comarques gironines: ampliar els cicles de la formació professional, posant èmfasi en la formació professional dual, on hem estat pioners amb iniciatives a Arbúcies i Ripoll, i que hem de consolidar i ampliar. I hi ha un tercer aspecte, que és garantir la sostenibilitat de la xarxa de protecció de les persones que ara estan en dificultat.

És una evidència que això no s'ha corregit en aquest temps. Cal més pes gironí.

A la demarcació de Girona ara hi ha molts polítics de CiU, per exemple l'alcalde de Girona, que estem al servei del president per estirar el carro i per exercir el lideratge que s'ha d'exercir en aquest moment.

Ens estimem la gent i estem al servei de la comunitat, i estarem a les ordres del president, per al que calgui.

El president Mas sap una cosa de mi, i és que jo no li posaré cap problema. El meu compromís amb el projecte polític és total, i he fet política nacional des de Figueres, per exemple condemnant el fer possible que l'alcalde de Badalona sigui qui és, perquè crec que no podem permetre que un fatxa sigui alcalde de Badalona. En clau personal, tothom sap que sóc molt feliç fent política nacional des de Figueres.

Sí, molt. Seria un honor i un orgull, i més en aquest moment en què anem a construir un estat propi. Jo no portaré cap problema en aquest sentit, però això no treu que és evident que a la demarcació de Girona costa d'explicar com l'endemà de les eleccions tots tornem a la nostra activitat del món local, i no hi ha aquest referent al govern quan aquí sorgeix un problema. Necessitem que hi hagi un govern que també tingui aquesta sensibilitat territorial, independentment de qui sigui.