I ara què fem?
Ja sabem què ha passat. CiU retrocedeix molt i l'agenda sobiranista no li ha donat el rèdit que esperava. Al contrari. Potser avui en la societat hi ha més tensió, més polarització pels extrems.
La caiguda del PSC, pagant errades pròpies i ambigüitats excessives, és la segona més significativa. El PSC haurà de triar un camí: o troba la síntesi que li permeti resoldre l'agenda nacional perquè deixi de pesar-li com una llosa, o el desgast i la fractura seguiran creixent. Només amb la primera opció podrà concentrar els seus esforços en l'agenda social sense risc de perdre bous i esquelles.
Però sense l'eufòria desbordant d'una majoria sobiranista a mans de CiU, ara què farem? Sembla que anem de cap a la consulta i estaria bé dilucidar aquesta incògnita. Però això no ens pot distreure d'objectius més peremptoris que un govern, una coalició de govern, ha d'abordar: la crisi, la pobresa, l'esberlament social, l'atur, la pèrdua de benestar, la crisi de la indústria, la manca d'inversions. És hora de no perdre més temps. Ara es mesurarà la grandesa i la generositat dels partits. La consulta ja arribarà, però mentrestant no podem fer volar coloms. A risc que quan sigui l'hora ja no hi siguem a temps.
