opinió
Catalunya i el PSC, en una cruïlla
“El PSC ha de proposar
a Catalunya i a CiU un pacte de realisme [...], d'estabilitat de legislatura”
“Hi ha una majoria de diputats, 117 dels 135 –CiU, ERC, el PSC, ICV i la CUP–, a favor del dret a decidir”
Accepto que el PSC està en els pitjors moments des de la seva fundació. Dels 52 diputats del 1999, als 20 actuals. Comparteixo que l'autocrítica, la humilitat i la voluntat de refundació del projecte han de ser les guies. Constato que hi ha persones i grups mediàtics que tossudament volen ser actors, notaris i hereus del funeral i el testament del PSC. Des dels divertits i sarcàstics gags de Polònia –fa setmanes amb el testament del difunt PSC fins a l'accident mortal del darrer programa–, o articles com el d'Antoni Puigverd, recentment a La Vanguardia, en què afirmava literalment que “el PSC és mort, però els deures del PSC estan per fer”; fins i tot la portada d'aquest diari en què avui escric, en la qual el PSC no existia en el dret a decidir.
Convé analitzar-ho amb certa objectivitat, encara que sigui pel llegat del PSC des de la transició, pel respecte al present i als prop de 200 alcaldes, 2.115 regidors i 721.476 votants en les últimes municipals, en comparació dels 780.876 de CiU i els 365.948 del PP. El PSC ha contribuït a construir Catalunya des de baix, des del municipalisme, i ha estat actor preferent del catalanisme popular, inclusiu, interclassista i transversal. Els socialistes han estat determinants en una concepció de Catalunya com “un sol poble”, amb la integració dels catalans procedents de la resta d'Espanya. Amb cost electoral, ha fet de seny i de mur de contenció del racisme i de la fractura social amb l'elevada immigració recent.
Barcelona, liderada pels socialistes i per l'esquerra plural, i molt especialment per Pasqual Maragall, ha donat marca de qualitat a Catalunya a la resta del món. La renúncia de Joan Reventós va permetre el retorn de Tarradellas. El PSC, que va equilibrar i va permetre la governabilitat des d'una oposició constructiva durant els vint-i-tres anys del president Pujol. Amb els governs de Pasqual Maragall i José Montilla va demostrar que l'alternança és possible. El PSC, que fa prevenció del frontisme i de xarnera social entre el nacionalisme espanyol i el català. El PSC, els governs d'entesa, que plantejaren un nou encaix Catalunya-Espanya amb l'Estatut d'Autonomia del 2006 i amb l'Euroregió Pirineus-Mediterrània.
La societat catalana s'ha fet complexa, i ara, el partit més plural, el que millor ha gestionat la complexitat, és vist pels electors com un partit poc útil. El catalanisme independentista –creixent des de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs del PP a l'Estatut– sembla majoritari i aparentment expulsa el socialisme. Al PSC, tenim l'obligació de prendre decisions a curt i a mitjà termini per decidir si volem tornar a ser una formació de suport, de representativitat majoritària.
Primer.
Quina és la proposta en vista del resultat electoral, després del fracàs del president Mas de tenir una majoria excepcional? Primer, país, els catalans i les catalanes; després, partit. Considero que el PSC ha de proposar a Catalunya i a CiU un pacte de realisme, de jerarquització de prioritats, d'estabilitat de legislatura. De governabilitat tranquil·la, garantida per als pròxims quatre anys. De govern estable i de canvis i gir social. Reactivació econòmica i creació d'ocupació; austeritat selectiva per mantenir els serveis públics; revisió en profunditat de la fiscalitat, llei electoral catalana, pacte per la transparència i el rendiment de comptes, i negociació amb l'Estat del nou model de finançament –obligatori de revisió per l'Estatut vigent–, així com les possibilitats de fer un referèndum vinculant.
A partir d'aquí, Mas decidirà. A cadascú, la seva responsabilitat.
El PSC encara aporta avui la visió pròxima, imprescindible per a la cohesió social i la recuperació econòmica de la Catalunya ciutat, mentre avancem en la Catalunya estat –independent, confederal o federal, ja es veurà– dins d'Europa.
Segon.
Decidir tornar a ser un partit moviment de vocació majoritària, interclassista, de classes mitjanes i populars, d'empresaris i treballadors, de creadors i intel·lectuals, rural i urbà, de joves i grans, plural internament i externament.
Acceptar que els partits clàssics estan en crisi, i que cal anar a processos nous de concertació amb les forces de progrés, amb altres formacions polítiques, noves i velles, per construir l'alternativa d'esquerres, de centreesquerra, progressista, que permeti governar Catalunya la pròxima legislatura. Un moviment similar al partit demòcrata dels EUA.
Tercer.
Una formació d'obediència catalana, que prioritzi Catalunya, aquí i a Madrid, al Parlament de Catalunya, al Congrés i a Europa. Acompanyant el poble de Catalunya a un projecte solvent a decidir el seu futur. Aquest procés per a Catalunya ha de ser volgut per la majoria social, sense recel, com un acte de democràcia, no només en mans dels independentistes.
El PSC, o diria l'esperit del PSC, farà de nou del catalanisme el lloc de trobada de la majoria. Caldrà començar, amb la força dels arguments i de les majories socials i polítiques, un diàleg amb Espanya per arribar a una situació similar a la del Canadà i el Regne Unit. Sense frivolitats ni paranys. Dins de la Unió Europea. I concretar el com i el què de la o les preguntes del referèndum, i sobretot del post.
I deixant clar que, a la nova cambra catalana, hi ha una majoria de diputats, 117 dels 135 –CiU, ERC, el PSC, ICV i la CUP–, a favor del dret a decidir i amb serenor per caminar amb un camí segur. Paral·lelament, cadascú podrà explicar les seves propostes de nou encaix Catalunya-Espanya-Europa.
El catalanisme polític no pot ser ara només independentista i espero que els purs independentistes, per arribar a bon port, vulguin un procés dialogat, pactat, majoritari. Per tant, l'esperit del PSC és avui més viu que mai i haurem de refundar cap endins i cap enfora per construir un projecte majoritari progressista i fidel al catalanisme transversal, interclassista i cívic.