L'ombra de la corrupció

Els casos de corrupció lligats a les administracions són tan antics com l'ofici de prostituta. Analitzats en el conjunt del Principat, estem davant una minoria de persones que circulen pel món amb les mans brutes però que semblen suficients per dinamitar la confiança entre la classe política i la ciutadania. Tan bon punt se supera un terratrèmol que deteriora el sistema democràtic, un altre cas salta a la llum i li pren el relleu.

La darrera trama de corrupció politicoempresarial ha esquitxat l'Ajuntament de Sabadell i, de retruc, altres càrrecs polítics. L'operació, batejada com a Mercuri, s'ha saldat amb quinze detencions i amb la imputació de l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos (que temporalment s'ha apartat del càrrec); l'alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, i el secretari d'organització del PSC, Daniel Fernández, entre altres. El jutge imputa als implicats en l'operació diferents delictes contra l'administració, com prevaricació, suborn, tràfic d'influències, falsificació documental, infidelitat en la custòdia de documents, negociacions i activitats prohibides a funcionaris públics i omissió del deure d'impedir delictes.

El degoteig de nous casos de corrupció a les primeres planes dels diaris (ja sigui corrupció urbanística o bé administrativa) provoca, com a efecte col·lateral, que part de la societat civil lapidi tota la classe política. «És veritat que la corrupció contribueix sobretot al descrèdit de la política, especialment en un país amb poca cultura democràtica i mal informat», sosté el sociòleg Salvador Cardús. Al seu parer, «si el ciutadà estigués ben informat sabria distingir el cas particular i no ho generalitzaria al conjunt de l'acció política». Cardús opina també que es donen determinats elements que contribueixen a generar aquest vincle entre política i corrupció: «La poca transparència del sistema polític actual i dels discursos demagògics i populistes que fan determinades forces.»

Des del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública GESOP, la seva directora, Àngels Pons, apunta que la corrupció política «és un dels elements que més interfereixen en l'opinió pública». El més habitual és que generi «desconfiança i preocupació». A les enquestes, la corrupció acostuma a aparèixer com el tercer o quart problema lligat a la política, tal com també es constata al darrer Baròmetre d'Opinió Pública elaborat pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Pons assegura que mesurar el cost exacte que es cobra un cas de corrupció «és molt difícil» però té claríssim que, arribats a les urnes, la gent d'esquerres perdona menys que la de dretes.

L'any 2007, el PSC va obtenir 17 regidors a Santa Coloma de Gramenet, amb Bartomeu Muñoz com a cap de llista. L'octubre del 2009, el jutge Baltasar Garzón va ordenar l'operació Pretòria i Muñoz va estar entre reixes un mes. El 2011, Núria Parlon (actual alcaldessa colomenca) va veure com el seu partit perdia la majoria absoluta i baixava a 12 regidors. El cas Pretòria també va tacar els noms de l'exconseller de CiU Macià Alavedra, l'exsecretari general de la Presidència durant els anys de Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, i l'exdiputat socialista Luis Andrés García Sáez, conegut com Luigi, entre altres. Se'ls acusava de liderar activitats que, presumptament, van provocar que els ajuntaments de Santa Coloma, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres deixessin d'ingressar 44,7 milions d'euros. Han passat més de tres anys i el cas continua empantanegat al jutjat, a banda d'arxivar-se la causa contra sis de les persones inculpades.

Però quins són els elements que provoquen que un polític o alt càrrec es desviï del que dicta la llei i, el que és pitjor, ho faci en benefici propi o de tercers? L'arquitecte Joan Antoni Solans, que fou director general d'Urbanisme de la Generalitat entre els anys 1980 i 1997, és un ferm defensor del planejament ortodox. «És fonamental separar el moment de qualificar del moment de promoure i d'ordenar físicament un àmbit. I això és el que s'ha perdut», afirma Solans, que afegeix: «Si a través de la modificació de pla es permet o requalificar terrenys o canviar densitats o usos, això és el que dóna lloc que es donin aquestes possibilitats. Es perd la noció que qui vulgui promoure ha de desenvolupar el que ja està previst al planejament. I el planejament no es pot bellugar cada dilluns al matí.» L'urbanista assegura que el 1976 van pensar i aprovar el pla general metropolità (PGM) «amb esforç i cal que donem exemple».

El fiscal coordinador d'Urbanisme i Medi Ambient a Catalunya, Antoni Pelegrín, comparteix l'ideari de Solans i va més enllà. «L'urbanisme acaba sent la pedra filosofal: és el que permet que un solar que val “x” pugui valdre el doble o molt més. Un dels ingredients que ens trobem molts cops –indica Pelegrín– és que una finca on fins al moment no hi havia cap interès a fer-hi res, en ser comprada, i només amb el canvi de titular, tingui uns interessos públics sorprenents que motiven una modificació.» Pel fiscal especialitzat, «un punt de partida a investigar és el conveni urbanístic: no és il·legal però és una font de sinergies que duu a irregularitats, a alguna forma de pagaments que no veurem... El conveni no es publica, no es pot consultar, té un caràcter d'opacitat o se n'amaga el contingut, com el cas de l'hotel del Palau, i molts cops el conveni és la causa del canvi urbanístic». A més del conveni, un ingredient comú en els suposats casos de corrupció és, segons Pelegrín, l'aparició d'una persona influent en el municipi. «L'hem trobat en molts termes municipals», constata. Per Pelegrín, «seria bo que es regulés com s'ha de fer un conveni urbanístic amb les administracions».

Per exemple, a Mollerussa hi ha hagut diversos casos força sonats. L'exalcalde Antoni Bosch, de CiU, va ser suspès per un jutjat penal de Lleida de la facultat d'exercir cap càrrec públic durant 18 mesos, per haver afavorit clients del seu despatx d'arquitectura. La resolució judicial va arribar el novembre del 2010, quan Bosch ja no era alcalde ja que va renunciar al càrrec el 2008 per afavorir la renovació al grup municipal. I, durant el mandat 2007-2011, unes denúncies de l'arquitecte municipal per presumptes irregularitats van trencar el govern de coalició entre el PSC i ERC. L'alcaldessa Teresa Ginestà (PSC) va ser obligada per un jutjat laboral a readmetre l'arquitecte, que havia estat destituït per aquest conflicte.

Aquest és un cas excepcional ja que el fiscal d'Urbanisme exposa que sovint els professionals que assessoren els polítics, des de secretaris fins a arquitectes municipals, són eventuals i tenen dependència funcionarial. «Aquestes persones, com que no tenen aquesta estabilitat –declara– es presten que a l'hora d'haver d'informar no ho facin com ho haurien de fer perquè es troben entre l'espasa i la paret.» Ara que estem de retallades i amb les arques municipals escurades, Pelegrín proposa que es comparteixin arquitectes i interventors entre els diferents ajuntaments. «El consell comarcal podria tenir cinc o sis arquitectes municipals que serien molt més independents perquè no tindrien un contacte directe amb l'alcalde, regidor o promotor interessat.»

El fiscal exposa que de les irregularitats, la prevaricació o el tràfic d'influències que acaben acreditant, «el que es desprèn és que hi ha hagut un tracte de favor cap a determinades persones, i aquest tracte de favor s'intenta vestir com un interès del poble». Afegeix que, a voltes, l'actuació del polític implica una pèrdua de capacitat econòmica per al municipi: «Es venen béns i immobles per sota del seu valor. Es perden milions d'euros; això ho hem acreditat en molts casos. Ara amb la crisi, quan veiem operacions fetes entre el 2005 i el 2007 en què un ajuntament ha perdut milions d'euros en venda de béns, doncs, la veritat, fa molt mal perquè són diners de què es podria disposar i ara no es tenen.»

Un d'aquests casos a punt de judici és a Cabrera d'Anoia. La fiscalia demana deu anys d'inhabilitació per a l'exalcalde socialista Salustià Monteagudo, per als exregidors del PSC Miquel Morell i Dionisio Vicente i per a un exsecretari municipal, als quals acusa d'haver col·laborat amb l'arquitecte de l'Ajuntament Jordi Cufí perquè aquest pogués comprar sis finques que hauria taxat prèviament a un preu inferior al del mercat, tot i ser conscients que existia un conflicte d'incompatibilitat. Per a Cufí, la fiscalia demana sis anys d'inhabilitació i una multa de 14.400 euros.

El fiscal d'Urbanisme alerta que ara els ajuntaments no utilitzen l'urbanisme com a procés per ordenar el territori i per a interessos municipals, sinó per obtenir uns guanys econòmics amb l'excusa que apareix un promotor que vol un canvi urbanístic. La llei permet que els ajuntaments es beneficiïn d'un 10% de les plusvàlues, però els fiscals veuen convenis amb el 25%. «El risc que tindrem ara –assegura Pelegrín– a causa de la manca d'ingressos és que qualsevol promotor sap que, en aquesta necessitat, oferint un caramel a l'ajuntament pot significar que aquell solar se li requalifiqui.» Per Pelegrín, «es preocupant que en una situació de crisi, i sota l'excusa de la necessitat, es vegi la fragilitat d'allò que està protegit i sembla tan immutable». El fallit projecte per desmuntar el Parc Agrari del Baix Llobregat en seria un exemple.

L'advocada especialista en temes urbanístics Cristina Gómez Nebrera és del parer que la justícia «va massa lenta a l'hora de jutjar els casos de corrupció», si bé matisa que «tampoc es pot resoldre un procediment penal d'un dia per l'altre». Quan es parla de situacions que es resolen per la via contenciosa administrativa (per exemple, un particular que impugna un pla urbanístic d'un ajuntament), el problema és idèntic: «Pot trigar quatre anys en primera instància, tres anys en apel·lació i s'arriba al Suprem al cap de tres o quatre anys més.» Gómez Nebrera considera que una justícia «més àgil i més estricta» ajudaria a reduir els casos de corrupció, no sense admetre que ara per ara «la justícia necessita més mitjans». Apunta també que la imatge de gent corrupta caminant tranquil·lament pel carrer «no ajuda a fer que el ciutadà confiï en la justícia».

Quan una persona és acusada d'un delicte de corrupció es troba que s'ha de sotmetre a dos tipus de judicis. El de la justícia ordinària i el que fa la ciutadania. La presumpció d'innocència, massa sovint, és ignorada. «En un país seriós, democràticament fort, es respectaria la presumpció d'innocència, i en el nostre país no passa», assenyala Cardús. El prestigiós sociòleg insta els mitjans de comunicació, les forces polítiques i la ciutadania en general a «ser escrupolosos amb aquest principi atès que forma part de les regles bàsiques de la democràcia». «No respectar-les –subratlla– no porta a una societat més crítica sinó a una societat més autoritària que està desitjant que apareguin salvadors de les pàtries que posin ordre en aquesta situació. Per tant, no construïm societats més crítiques sinó més vulnerables.»

Criminalitzar la gent pel fet d'haver estat imputat en un cas de corrupció pot arruïnar la vida de l'afectat, per molt que després quedi lliure de tota culpa. Ho explica Juan Felipe Ruiz, que va ser imputat en el cas Pretòria quan ocupava el càrrec de conseller delegat de Marina Badalona (l'empresa que gestiona el port de Badalona i la remodelació de tot l'entorn). «El meu cas ja està arxivat, però em moriré i seguiré sent un imputat per estafa. Aquest càstig no es repara. La llei d'enjudiciament criminal és incorrecta. La condició hauria de ser d'investigat, no d'imputat, perquè quan et col·loquen l'etiqueta d'imputat ja t'estan acusant.»

El calvari que està vivint, relata, afecta tot el seu entorn: «Tens gent propera que arriba a dubtar si ets culpable.» Actualment, Juan Felipe Ruiz continua prenent antidepressius. L'assegurança no li vol cobrir les despeses de tot el procediment i els advocats li reclamen «més de tres anys del que cobro com a jubilat». Ell va ser forçat a deixar el càrrec de Marina Badalona. Té clar que darrere el Pretòria s'amaga un cas de boicot del PSC envers alguns militants (ell ho era) i que tots els afectats socialistes han estat «víctimes del partit i dels amics d'algun dirigent, com algun jutge». Ruiz recorda que l'operació urbanística que volia impulsar en un solar contigu al port i que va estar sota sospita «era coneguda pels dirigents del PSC José Zaragoza i Josep Maria Sala, que li van donar el vistiplau». Recorda que l'exalcalde socialista de Badalona Jordi Serra «mai no havia amagat la seva voluntat» de fer-lo fora de Marina Badalona.

Els casos de corrupció esdevenen sovint una arma llancívola entre partits, sense adonar-se'n que arriben a lesionar la credibilitat en tota la classe política. L'advocada Gómez Nebrera destaca que aquest «joc brut» entre partits «és tan freqüent com absurd». «De vegades no veuen més enllà d'aquell moment i estic cansada de veure com es fan denúncies des de l'oposició i, quan aquell partit arriba al govern, ignora el tema per evitar pagar una indemnització o perquè constata que no n'hi havia per a tant.» I afegeix: «A l'administració li va bé que la justícia vagi lenta, així es poden anar passant la patata calenta.»

Sobre aquest tema, Cardús opina que «moltes vegades els mateixos partits tenen comportaments que afavoreixen aquestes desqualificacions generals però acaben pagant el mateix preu».Els casos de corrupció de Barcelona –la xarxa de Ciutat Vella i Hotel del Palau– i entrevistes a un alcalde condemnat, el d'Alpicat, Pau Cabré, i un exalcalde imputat en un cas que després va ser arxivat, el de Mataró, Antoni Baron, a l'edició en paper de la revista Presència.