La reelecció d'un «outsider»

Barack Obama, demòcrata i primer president afroamericà dels Estats Units, neix el 1961 a Honolulu (Hawaii) de pare kenyà i mare nord-americana. Entre els sis i els deu anys viu a Jakarta (Indonèsia) i torna després a Hawaii amb els avis materns. Va estudiar ciències polítiques a la Universitat de Columbia (Nova York) i, després de passar per Chicago, on dirigí projectes de desenvolupament comunitari, es graduà a la Harvard Law School. El 1991 torna a Chicago, on inicia la seva carrera professional (professor universitari, advocat en un prestigiós bufet de drets civils) i col·labora amb diverses organitzacions socials. El 1996 fou escollit pel Senat d'Illinois i el 2004 pel Senat dels Estats Units. Quatre anys després esdevenia president.

La reelecció era molt difícil tot i els elements positius del primer mandat: suport als canvis polítics en el món àrab, excepte quan tocaven alguna línia vermella, com ara la seu de la V Flota (Bahrain), i haver gestionat el poder des de l'ombra per cedir el protagonisme a l'OTAN i la UE a Líbia, a Muhammad Mursi en la crisi de Gaza –sense malmetre, però, les relacions amb Israel– i als europeus i a Turquia, Qatar i Aràbia Saudita en la crisi de Síria. Una política exterior pragmàtica, interessada i contradictòria. El balanç, però, era considerat positiu pels socis europeus. Però, ai las!, les eleccions als Estats Units poc tenen a veure amb les anàlisis europees. Després del primer debat televisat amb Mitt Romney, en cercles demòcrates no regnava precisament l'eufòria.

Pels responsables de la campanya ni l'eliminació d'Ussama Bin Laden, ni la retirada de tropes de l'Afganistan eren suficients per encarar unes eleccions que els republicans presentaven en forma de confrontació ideològica, prenent com a punts de referència els impostos, la reforma sanitària i la crisi econòmica que havia portat l'atur a uns límits pròxims al 10%, un percentatge amb el qual cap president havia estat reelegit. Les campanyes de forta confrontació ideològica sempre havien donat resultats als republicans perquè mobilitzaven el vot de comunitats cristianes molt conservadores. D'ací també els afegits sobre el reconeixement del matrimoni homosexual i de l'avortament, que acabaven de convèncer els votants agrupats entorn del Tea Party. Aquesta mena de mobilització havia funcionat amb Ronald Reagan i amb George Bush Jr. Ningú volia repetir l'error compartit de 1992: els republicans perquè donaven per feta la reelecció de Bush pare; els principals dirigents demòcrates perquè també la donaven per feta i no es van voler arriscar a una derrota anunciada i donaren pas a un outsider que va repetir mandat. Al Gore i Kerry es van batre en campanyes de caire ideològic –però sense crisi econòmica– i van perdre, malgrat que Bush no estava a l'altura de Romney, un home amb experiència política i empresarial, però desacreditat per la localització de les seves empreses a l'estranger –és una qüestió moral, no d'eficàcia empresarial– i per pagar només un 14% d'impostos gràcies a l'enginyeria financera –torna a ser una qüestió moral i no pas legal.

Obama és també un outsider per la seva radicalitat en el discurs i pel seu origen afroamericà. I, a més, no utilitza només les armes electorals tradicionals. Així, amb un ús intel·ligent de les xarxes socials i del discurs, aconseguí mobilitzar i captar el vot de certs col·lectius: hispans, afroamericans, joves, dones. També suavitzà un discurs que, per alguns, vorejava el socialisme. Va gestionar bé els efectes de l'huracà Sandy (en contraposició al Katrina de Bush) i, en política exterior, ha trencat la dicotomia entre Soft Power (poder tou, Clinton) i Hard Power (poder dur o militar, Bush) per impulsar allò que el 2009 Hillary Clinton definí com l'Smart Power (poder intel·ligent que combina els anteriors en funció de les circumstàncies).

En definitiva, Obama començarà el 2013 amb un poder més renovat del que es preveia (65.578.426 vots i 332 delegats per 60.841.394 i 206 de Romney) però amb un país més dividit ideològicament que mai: el Pacífic i el nord-est presenten un vot demòcrata molt consolidat; mentre que el centre i el sud –amb les excepcions de Nou Mèxic, Colorado i Florida– són feus republicans.