L'astut operador polític

«L'Estat espanyol és molt diferent del britànic, ja que mentre el darrer està en plena decadència, l'espanyol està en fase de recuperació després de tants anys de dictadura i en fase de reformes per a la construcció d'un estat democràtic que permetrà alguna forma d'autonomia a les regions i, en especial, a Catalunya i el País Basc»; «Creiem que, sobretot després de les eleccions i les massives mobilitzacions que el poble de Catalunya ha realitzat, cal esperar molts esdeveniments. L'experiència i la llarga lluita de Catalunya seran, sens dubte, molt enriquidores per al futur del nacionalisme escocès»... Aquestes afirmacions deuen resultar familiars però un punt extemporànies al lector d'aquest article. Són extretes d'una entrevista amb Tom Nairn, un intel·lectual marxista escocès que acabava de publicar un llibre polèmic: The Break-up of Britain (La ruptura –o la fragmentació– del Regne Unit). L'entrevista la va publicar un servidor a Presència el 1978, ara fa exactament 34 anys. Després d'allò ha plogut molt, però Catalunya i Escòcia, Escòcia i Catalunya, tenen problemes pendents semblants i es miren amb la mateixa atenció.

En aquella època, Escòcia valorava l'efecte potencial del petroli del Mar del Nord i mirava fascinada l'empenta catalana cap a la constitució del seu propi Parlament. El d'Escòcia, amb un referèndum celebrat el 1979, va quedar en no-res després d'un resultat en què, de cada tres escocesos, un va estar-hi a favor, un en contra i el tercer es va abstenir. El vendaval Thatcher era massa fort. Els escocesos van haver d'esperar 20 anys per poder tenir poder legislatiu propi. Finalment, el 1999 la reina va presidir l'obertura del nou Parlament. L'any passat, el Partit Nacionalista Escocès liderat per Alex Salmond va obtenir la majoria absoluta que l'electorat català no va atorgar a Artur Mas i CiU ara fa poc més d'un mes.

Salmond, un veterà del Parlament de Londres, ha esdevingut el referent central de l'independentisme escocès. Va liderar el partit a partir del 1990, però es va retirar al cap de deu anys d'estancament electoral. Tot i haver aconseguit que l'escocès més universal, l'actor Sean Connery (007, sempre al servei de Sa Majestat), li donés suport explícitament a les eleccions de l'any anterior, va obtenir uns resultats negligibles. Quatre anys més tard, el 2004, Salmond es torna a presentar per liderar el partit. Guanya i, ara sí, aconsegueix resultats esperançadors que li donen un govern minoritari el 2007 i l'esclatant victòria del 2011, amb la promesa d'un referèndum sobre la independència d'Escòcia la tardor del 2014.

Per a molts al Regne Unit, Alex Salmond és el polític més intel·ligent que viu a l'illa. Els que volen manifestar la seva admiració amb més matisos parlen d'un «astut operador polític» que, en pocs anys, ha portat l'escenari escocès al mateix nivell d'expectatives que tenia el català els anys de la transició. És, sens dubte, un dels homes del moment. Se li valora l'expertesa en temes d'economia i negocis i l'optimisme enèrgic dels que sempre empenyen per fer un altre pas endavant. Va ser un crític radical de la política internacional de Blair i la invasió d'Iraq. I té, ara, la majoria parlamentària i un pacte tancat amb el conservador Cameron sobre la data i el contingut de la consulta en el referèndum de la independència. La situació, però, té les seves ironies i paradoxes: Salmond, apassionat com la reina per les curses de cavalls, vol la independència amb Sa Majestat com a cap d'estat i vol una Escòcia a les institucions europees, però sense deixar la lliura esterlina. Són opcions que molts veuen lligades a fer realment possible una victòria en un referèndum en què el vot pel sí, ara per ara, té les de perdre. Alex Salmond ha aconseguit, de manera admirable, preparar l'escenari legal per fer possible el somni independentista d'Escòcia. Queda per veure si, amb això, «l'astut operador polític» ha arribat fins al límit de les seves capacitats, o si, per contra, és realment capaç de guanyar –contra pronòstic– un referèndum que faria bellugar la cartografia política europea si us plau per força.