Independència de cafè

Balaguer. Territori català lliure des de setembre del 2012 per decisió majoritària dels seus regidors. La ciutat on va morir la comtessa Aurembiaix, descendent de Guifré el Pelós, última membre de la nissaga de la Casa d'Urgell. Aurembiaix va dedicar la seva vida a recuperar la sobirania perduda sobre el seu comtat. Orgull i tossuderia aristocràtica malgrat les evidents penúries i dificultats. Ho va aconseguir finalment, però va morir sense descendència. La ciutat al segle XXI sembla conservar aquest caràcter de patrici empobrit però tossut malgrat haver quedat les darreres dècades allunyada dels eixos de creixement de Ponent.

Un dels llocs de tertúlia urbana de Balaguer és La Rosaleda. El bar és a tocar del riu Segre, i està estratègicament situat a peus del pont que divideix la ciutat vella i la nova, punt de trànsit entre passat i futur, negocis i compres, passavolants que vénen i que van. A fora al carrer custodia el bar un bust d'un militar amb casc, bigoti i mirada de pedra. Gaspar de Portolà, conqueridor de Califòrnia i fill d'Os de Balaguer, convertit en estàtua ornamental davant d'una font d'aigua que es congela les nits d'hivern. Tot un fundador d'un país, esperant impassible enmig de la freda i immensa comarca de la Noguera. Califòrnia is not Massachusetts, però la mirada severa de Portolà mostra una determinació imparable. A la finestra de La Rosaleda, apuntant cap a carrer i cap a l'estàtua de Portolà, hi ha un cartell amb una estelada: “2014 Catalonia, Europe's next state.” El lema del cartell ens deixa clar què ens trobarem a l'interior. Però la vida sempre dóna sorpreses.

“Estic totalment en contra de tot això que van discutir al Parlament i del debat sobre el referèndum”, ens etziba des de la barra l'amo de La Rosaleda, Lluís Roca. I l'estelada de fora? “És que jo estic a favor de la independència, però sense perdre tant de temps en debats i històries. A Madrid no perden el temps per anar contra nosaltres; no sé per què els nostres polítics es dediquen a fer tanta parafernàlia en lloc d'anar-hi directes”, es queixa en Lluís. Aclarit, doncs. “Ja n'hi ha prou que els espanyols ens robin. I nosaltres cop de fer mocions al Parlament i cop de negociar històries. A vegades –sosté Lluís Roca–, els catalans som massa prudents sense motiu. Aquí mateix al bar em vaig plantejar fa anys que els diaris fossin només en català. Hi havia qui em deia: «No ho facis, que la gent gran està acostumada al castellà.» Doncs ho vaig fer, i cap problema, al contrari. Tothom content.” La seva conclusió és clara: “Els catalans estem plens de romanços, els problemes ens els inventem nosaltres mateixos.”

La parròquia s'interessa per la política? L'amo de La Rosaleda ens anima a comprovar-ho per nosaltres mateixos. “I tant. I us hi trobareu de tot”, adverteix. “Aquí a Balaguer la gent està en general a favor de la independència, però també n'hi ha que no.” En aquell moment, hi abunda la gent gran. És mig matí de dia de mercat. Tallats, aigua de Vichy, lectures ràpides als diaris, alguna gota de licor al cafè, bosses de compra repenjades a les cadires... Un senyor gran amb barret demana un tallat a la barra i se l'acaba en trenta segons. És el temps que ens concedeix per valorar amb ell la situació del país. “Que si hi estic a favor? I tant! Ens estan arraconant, des d'Espanya; alguna cosa hem de fer.” I creu que la consulta s'arribarà a celebrar? “Això no ho tinc tan clar... No sé si ens en sortirem; potser la declaració d'aquesta setmana només servirà per protestar i prou.” “A veure què passa...”, conclou, apurant el tallat, sense voler deixar el nom ni el poble d'on ha vingut: només faltaria buscar-se problemes amb els veïns.

En canvi, en Miquel, la Rosita, en Josep i la Roser sí que tenen ganes de parlar-ne obertament. Quan el periodista els diu de quin tema es tracta, aparten els cafès i li fan lloc a la taula. “I tant que hi estem a favor, de la Declaració de Sobirania”, diu en Miquel. I de la independència. Els seus arguments són sobretot econòmics. “No ens podem permetre continuar com fins ara.” I els companys de taula hi assenteixen. Són grans i n'han vist de tots colors. Per això, asseguren que els ha sorprès la situació política en què ens trobem ara mateix, amb el govern i una gran majoria del Parlament compromesos a celebrar una consulta d'autodeterminació aquesta legislatura. “Jo crec que no s'ho esperava ningú; a mi m'ha sorprès la valentia d'Artur Mas”, diu en Miquel. “Ja era hora que lluitéssim pel que és nostre”, corrobora la Rosita. No van ser a la manifestació de l'Onze de Setembre de Barcelona que va marcar el punt de partida al procés. Però donen suport a tot el que ha passat des de llavors. “Estic a favor de la independència i, tot i que sóc optimista, crec que costarà molt, no serà gens fàcil”, adverteix en Josep. I ho han estat des de sempre, d'independentistes? “Doncs sí, sempre. Però mai fins ara s'havia vist possible, només cal mirar d'on venim”, explica en Josep. I parla de l'escola on anaven a fer estudi a Balaguer, quan eren xiquets: “Tota la canalla érem catalans i a casa parlàvem en català, i el mestre era un home de Castelló, però el primer que ens deien quan travessàvem la porta era: «Aquí dentro, sólo en castellano.» I càstig per a qui se'n descuidava.”

Però no tots pensen igual, en aquest local. També n'hi ha de contraris i no cal esperar gaire per trobar-los. Si els arguments econòmics els fan servir els favorables al procés de sobirania iniciat amb la declaració al Parlament, els contraris a la independència coincideixen, tots, a assenyalar la corrupció política com a justificació per oposar-se al procés i desentendre-se'n. En Jaume, per exemple. Veí d'Alòs de Balaguer, ha baixat a la capital de comarca el dia de mercat. Fa tertúlia amb alguns amics en una taula de La Rosaleda. “Molta bandera, però tots són uns botifarreros”, argumenta. Per això, diu, està en contra de la consulta i del procés sobiranista. “Ho fan per poder continuar fent els seus tripijocs”, conclou. També en Salvador, veí de Castelló de Farfanya, hi està en contra, i diu que, “dels polítics, no se'n pot esperar res de bo”. Comparteix opinió amb Antonio Montoliu, d'Os de Balaguer, que mou el cap de costat a costat quan se li pregunta si creu que, tanmateix, el procés cap a la independència arribarà a consumar-se tard o d'hora: “Hi ha una dita en castellà que diu quien mal anda mal acaba, i es pot aplicar a tot això”, sosté.

L'establiment canvia a mesura que passen les hores. Quan s'acosta l'hora del vermut, la parròquia ha rejovenit i ara s'hi veu més gent jove. També parlen de política. La majoria són més favorables a la independència. Hi ha molts més partidaris entre els joves que entre els grans. Si n'hi ha que hi estan en contra, ho callen. A la tarda, torna la convivència intergeneracional i, a la nit, La Rosaleda es converteix en una mena de pub, punt de partida de la festa. Poc espai queda llavors per a la política. D'interès, però, n'hi ha, i cada cop més. “Jo el que em trobo és que abans ningú no en parlava, de política, i ara en canvi sents molts comentaris, sobre la independència”, explica l'Arnau, cambrer en un altre establiment de Balaguer, Les Roquetes. Allà hi ha un públic més aviat jove al llarg del dia. “Més que debatre sobre si hi estan a favor o en contra, el que fan és discutir sobre com s'hi arriba: si un referèndum, si unes eleccions, si Espanya s'hi oposarà d'una manera o d'una altra...”, assegura. Els joves no discuteixen el què, sinó el com. I es pregunten com arribar-hi. S'aconseguirà, això? Balaguer: territori lliure. Però no pas territori lliure de dubtes. Com bona part del país.