La monarquia pren posició contra les “quimeres”
Els Borbons mai no han entès ni han respectat la realitat nacional de Catalunya ni el dret dels catalans a decidir
Joan Carles I ha abandonat la prudència i la diplomàcia dels primers temps i ha pres partit en el debat
És un rei en hores molt baixes d'un Estat espanyol en decadència, mentre el príncep Felip espera el seu torn
Honorata. Es deia Honorata i no era cap dama, sinó una campana batejada així en honor de sant Honorat, bisbe d'Amiens i patró dels flequers i dels pastissers. Eren temps de Joan I, l'Amador de la Gentilesa, i l'Honorata va ser hissada, per decisió del Consell de Cent, al campanar de la catedral de Barcelona el 22 de novembre de l'any del Senyor de 1391. Durant moltes generacions va marcar amb el seu toc el pas de les hores a la ciutat. I ho va fer en èpoques de pau, però també de guerra. Situem-nos al segle XVIII, quan les tropes felipistes assetgen Barcelona. L'Honorata ja no marca només les hores. El repic de la campana es fa servir per alertar els defensors de la ciutat fins que el 16 de març de 1714 un projectil la fereix de mort. Una vegada acabada la guerra, la ciutat sotmesa demana permís al rei Borbó per fondre-la i fer-ne una de nova, però el Consell Reial el denega perquè considera que “habiendo sido esta campana la que tocó los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que Su Majestad ha tenido presentes” ha de ser destruïda. I així es fa.
Tot i això, els catalans som tossuts i, des d'aleshores, tres campanes més de la catedral de Barcelona han portat el nom d'aquella Honorata rebel que cridava a les armes contra el Borbó. L'actual, que data del 1865 i pesa 750 quilos, toca més sovint que mai –marca els quarts– i és la que està situada en el punt més alt
de totes les de la seu.
Serveixi l'Honorata com un petit exemple simbòlic de la complicada relació que el poble català ha tingut amb els Borbons, una dinastia que en el Regne d'Espanya ha aportat una dotzena de monarques i de regents.
Pretendre que un rei espanyol entengui i respecti la realitat nacional de Catalunya i el dret dels catalans a decidir el seu futur és somiar truites. Naturalment, les maneres de fer dels monarques absolutistes en relació amb aquest tema són diferents de les d'una monarquia constitucional com la de Joan Carles I, però en el fons la visió sobre la qüestió catalana és similar i implica un precepte etern, recollit actualment en l'article 2 de la Constitució: “La indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.”
Durant molts anys, Joan Carles havia mantingut una actitud prudent i diplomàtica amb els catalans, una manera de fer que formava part de l'ADN del joancarlisme, un estil capaç de seduir fins i tot els cortesans republicans.
Diuen d'ell que l'any 1976 va tenir un paper important en l'inici dels contactes amb el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, i també, poc després, en les converses entre el govern de Suárez i l'Assemblea de Parlamentaris. El 16 de febrer de 1976, amb motiu de la seva primera visita a Catalunya, va fer una part del discurs en català: “Catalunya pot aportar a aquesta gran tasca comuna una contribució essencial i que no té preu. L'afecció dels catalans a la llibertat és llegendària, i sovint ha estat fins i tot heroica...”
Llengua d'imposició
Amb el canvi de segle es va produir la primera polèmica. Era per Sant Jordi del 2001 quan en el discurs d'entrega del premi Cervantes a Francisco Umbral va dir el següent: “Mai va ser la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada; mai no es va obligar ningú a parlar en castellà: van ser els pobles més diversos els que van fer seu per voluntat pròpia i lliure l'idioma de Cervantes.”
Tanta falsedat històrica concentrada en tan poques ratlles va aixecar polseguera a Catalunya.
El desembre del 2007, a Girona, coincidint amb la crema al carrer d'imatges seves, Joan Carles ja va avisar que no s'ha de perdre la unitat d'Espanya, i el setembre del 2012, poc després de la gran manifestació de la Diada, el monarca va irrompre en el debat de la independència amb una carta web (vegeu el gràfic) en què acusava, sense esmentar-lo, el govern català de “perseguir quimeres” i d'“obrir ferides”, unes afirmacions en què es va veure la mà de La Moncloa.
Tres mesos després, en el discurs de Nadal, el rei va fer una crida a “tancar ferides obertes”, però el 4 de gener passat, en l'entrevista massatge que li va fer a TVE Jesús Hermida, Joan Carles va deixar clar que entre els problemes més grans hi ha “les intransigències que porten a maximalismes i a polítiques rupturistes que no convenen”.
La decadència econòmica, política, moral i institucional que viu l'Estat espanyol també afecta un rei en hores molt baixes que ha perdut part del suport de l'opinió pública. Entre rumors d'abdicació desmentits per la Casa del Rei i una petició directa formulada aquesta setmana per “un republicà convençut”, el líder del PSC, Pere Navarro, el príncep Felip espera el seu moment. Sense obrir gaire la boca i mentre l'Honorata continua marcant, impassible, el pas del temps.
