Les migracions (II)
Com dèiem la setmana passada les migracions, i les seves causes –desequilibri molt fort entre països rics i pobres, entre riquesa i misèria, també desequilibris demogràfics...– i conseqüències –problemes de convivència, xocs i tensions ètniques, culturals, religioses, etc.– constitueixen un problema de màxima importància al món. Que, a cada nivell local, té les seves característiques.
A Europa, per exemple, conviuen una actitud aparentment oberta respecte a la immigració i una seriosa preocupació de fons. Un discurs obert i receptiu –sobretot en alguns sectors polítics i socials d'esquerra i en àmbits de forta sensibilitat religiosa (catòlica i protestant)– sovint definits com a bonistes, i un altre discurs molt més restrictiu respecte a la vinguda de gent de fora d'altres països europeus –per exemple, de l'est d'Europa o d'altres continents. Amb un predomini si més no aparent en el que en podríem dir l'establishment cultural i intel·lectual de la primera posició, i amb una actitud més de toc d'alarma a la resta. Probablement a hores d'ara aquesta segona posició a nivell de societat és predominant, encara que els altaveus del sector, sovint qualificat de progressista, són més potents. Però és a França on un polític socialista molt important diu que els socialistes –se suposa que francesos– no s'han plantejat mai seriosament el problema de la immigració. Els ha fet por d'encarar-s'hi. I són Dinamarca i Suècia, els països que fa anys que s'esforcen per trobar un equilibri entre la mentalitat d'acollida i la imposició d'unes normes de convivència que preservin la identitat del país. I al capdavall resulta que tant a França com als països nòrdics els partits reticents o hostils a la immigració tenen alts percentatges electorals. I condicionen negativament la política general del país.
I ben recentment un dels temes polèmics a Alemanya ha estat, i és, el de la immigració. El de la immigració dels països de l'est d'Europa.
PERÒ PARLEM D'ESPANYA. En termes generals aquest tema hi ha estat tractat amb superficialitat i negligència. Això es pot entendre, potser, perquè Espanya tradicionalment no havia estat un país d'immigració sinó d'emigració. El cas és que pels volts de 1990 això va canviar. Sobretot pel creixement econòmic que hi hagué, que era un creixement que necessitava molta mà d'obra barata i poc qualificada. A aquest motiu econòmic –de benefici econòmic molt ràpid– s'hi varen afegir els arguments que abans hem qualificat de bonistes i també la idea que permetre una immigració molt massiva i en conjunt bastant jove seria un antídot per al problema de la baixa natalitat i l'envelliment espanyols. Com deia un molt important polític espanyol: “La inmigración, tal como viene compensa la muy baja natalidad que tenemos, rejuvenece una población que tiende a envejecer mucho y hace menos urgente la reforma de las pensiones que algún día tendremos que hacer y que será de difícil aceptación social”. A l'argument que tot això també es resoldria amb una bona política de suport a la família i a la natalitat com fan França i els països nòrdics, em va dir que això seria molt car i d'efectes lents, i que el que d'una manera ràpida necessitàvem era mà d'obra. (I no ho va dir, però segur que va pensar “i barata”).
El resultat és que a Espanya no s'ha produït només una “bombolla” immobiliària. També hi ha una “bombolla” laboral. Tenim més gent de la que el país i l'economia del país necessiten. O a la que normalment pot donar feina. Ara, i fa cinc o deu anys, si l'orientació econòmica hagués estat equilibrada i sensata. I és per això que l'atur a Espanya és exageradament alt, més del doble del de la Unió Europea. I que trigarà molt a baixar a xifres normals. Espanya té més població del que necessita. Una part, ben preparada, però una altra part, no.
Però el problema és el que és i ens compromet a tots. A les administracions i a la societat. Als qui reclamaven més immigració i als que eren partidaris de prevenir-la. I també als immigrants. És a dir, ara tota aquesta gent és aquí i en som responsables. Hi estem obligats. I, com dèiem la setmana passada, d'ells se n'ha d'esperar també un esforç d'incorporació al seu nou país. I la millor manera d'assolir aquest doble objectiu és la d'integració –és a dir, no perpetuar societats diferenciades i poc permeables, sinó la gradual interrelació i gradual barreja. I facilitar l'ascensor social.
UNA REFERÈNCIA A CATALUNYA, que fa molts anys –més de cent– que rep molta immigració, sovint en condicions socials, econòmiques i polítiques difícils. Sovint en condicions de gran precarietat, també des del punt de vista de la identitat del país. I situats a l'any 2000 podíem dir que en termes generals el país –tot el país, tota la gent que hi vivim– en conjunt havia resolt positivament els reptes de la convivència, de l'ascensor social i de la cohesió. Que havia fet realitat aquell vell eslògan del PSUC, “Catalunya, un sol poble”. O d'en Candel. I de tanta gent diversa que tot respectant el passat va posar l'accent en el futur, en les generacions futures i en la necessitat que tindrien de cohesió. I això havia funcionat prou bé.
Ara tenim un nou repte immigratori. En deu anys hem passat de 6'3 milions a 7'6. Els especialistes que s'ho miren des de fora –alguns, molt qualificats– diuen que és quasi impossible mantenir la cohesió del país. I la identitat. Per la nostra experiència, nosaltres creiem que sí. Per poc que disposem de les eines polítiques, socials i econòmiques necessàries. Que és el que ara Catalunya està reclamant.
En tot cas, aquest ha de ser el nostre objectiu. Per raons diverses, però sobretot humanes.
