I si Catalunya vota “sí” i després Espanya diu “no”?
Els experts admeten que una topada de legitimitats duria a un carreró sense sortida jurídic
Alguns indiquen que cal buscar una entesa extraconstitucional
Tot i que el camí legal sembla franc, el que ningú té clar és què passaria en el probable cas que Catalunya votés per l'estat propi en una consulta, fins i tot convocada per l'Estat, però després el poble espanyol no aprovés la reforma constitucional necessària per deixar-la anar. “S'entraria en un carreró sense sortida, amb unes circumstàncies incontrolables que dependrien del resultat de la consulta i de la reacció del govern estatal o de la comunitat internacional, tot i que, si Catalunya hagués dit que sí, políticament seria difícil negar-li-ho”, diu el catedràtic Joan Vintró, que recorda que la Constitució Espanyola, a diferència d'altres, no té clàusules d'intangibilitat i, per tant, no hi ha cap article que no es pugui revisar.
El professor Josep M. Castellà, en el mateix sentit, alerta de la previsible “topada”, ja que, si Catalunya vota per iniciar una reforma constitucional que li permeti constituir-se en estat, “seria una mena de trampa, ja que això en si mateix ja és un acte constituent o de ruptura, i hi hauria una legitimació política perquè el Parlament fes un acte de força”. És a dir, una declaració unilateral d'independència que pogués ser acceptada al món, fet que faria entrar el procés en unes “derivades que ja s'aparten del dret”.
Constitució: res a fer
Altres experts, com ara el professor de la Universitat Rovira i Virgili Jordi Jaria, argumenten per això que hi ha ben “poc recorregut” en el marc de la Carta Magna. “Fins i tot si l'Estat permetés una consulta i sortís una majoria clara per la secessió, això no seria vinculant, i només s'hauria ajornat el problema, ja que no es podria avançar dins la Constitució”, sosté. “No té sentit buscar una solució aquí”, subratlla, vist l'obstacle insalvable de l'article 2, segons el qual el dipositari únic de la sobirania és el poble espanyol.
Qualsevol intent per reformar-la, a més, recorda que passaria per un llarg procediment, fixat a l'article 168, que veu gairebé impossible, ja que l'hauria d'acabar aprovant tot el poble espanyol, i no podria reconèixer encara que volgués un altre poder sobirà perquè la mateixa Carta Magna ho prohibeix taxativament. “Tens mecanismes dins la Constitució per expressar una voluntat, però no perquè es faci efectiva”, constata el professor, que conclou: “Caldria trobar mecanismes extraconstitucionals per minimitzar el conflicte”.
És a dir, un “espai d'entesa sense solucions unilaterals” en què hi hagués el mutu reconeixement dels dos actors, fora del marc jurídic espanyol però dins de l'internacional: l'un acceptant que no pot marxar i prou, i l'altre, que no pot continuar adduint la Constitució i no fer res més, seguint el precedent establert pel Tribunal Suprem canadenc en una sentència sobre el cas quebequès el 1998. “La secessió de Catalunya no té cabuda a la Constitució, ni tan sols a través de la seva reforma, i ha de trobar la canalització en el dret comunitari i en l'internacional”, clou.
I al final, eleccions plebiscitàries
Vintró només entendria unes eleccions plebiscitàries, una altra possibilitat que ha revifat aquests dies, si no es pogués fer la consulta perquè l'Estat ni l'organitza ni l'autoritza, i impugna la llei ara en tramitació. “O el nivell de consens és molt alt o tinc dubtes sobre una declaració com la de Kosova, cal fer-ho el més seriosament possible”, avisa.
Alfonso González, degà de jurídiques de la URV i expert en dret comunitari, indica en aquest punt que “no hi ha una via legal internacional fixada”, si bé la clau perquè es reconegui una declaració unilateral de Catalunya seria que “veiessin que ha exhaurit totes les vies i que ha fet tot el possible per negociar; s'ha de fer veure al món que Espanya no ha acceptat el seu dret democràtic”. “Per això van ser intel·ligents les eleccions del 25-N, van ser un primer pas en l'estratègia de legitimació del procés”, conclou Jaria.
