Què vol dir diàleg?

Ara hi ha gent inquieta, o fins i tot espantada, per com van les coses. No només des del punt de vista econòmic, o social. Que s'entén. Perquè la situació és greu. I cal un gran esforç per redreçar-la.

Però també preocupa el creixent empitjorament de la relació Catalunya-Espanya. Molt. I d'aquí ve que a Madrid i a Catalunya ara hi hagi gent alarmada que reclama que hi hagi diàleg entre Catalunya i la resta de l'Estat. Sectors socials, sectors mediàtics, potser alguns ambients intel·lectuals i polítics... Espantats també per la crisi econòmica, tot i que les seves causes són diferents de la crisi d'Estat.

I és en aquesta conjuntura que alguns sectors reclamen diàleg. Sobre què? No se sap ben bé. Ja en parlarem, diuen. Sobre quines bases? Ja es veurà. I quan? I qui ha de dialogar? Ja es veurà. I no seria lògic que a l'hora d'asseure's a dialogar hi haguessin unes propostes sobre la taula? O algun esbós de proposta. Darrerament no se'n veu cap. Per tant, de fet, sense res més, sense més perspectiva que la continuïtat de la situació actual. Que és letal per a Catalunya. Letal des del punt de vista econòmic, polític i identitari. Amb, com a única alternativa, el referèndum per la independència.

DIÀLEG. SOBRE TOT DIÀLEG. Que en principi és una conversa entre dues o més persones que intenten entendre's. O que se sotmeten al judici d'un tercer, que en justícia ha de ser neutral. Però de diàlegs n'hi ha de tota mena. Hi ha diàlegs per a guanyar temps o refredar la tensió. Hi ha diàlegs per a embolicar la troca, crear confusió i no resoldre res. Hi ha diàlegs nets i amb esperit d'entesa. I hi ha diàlegs amb trampa, contaminats pels sofistes.

Tot això està ben estudiat ja des de Plató.

Però és que fa cinquanta anys que des de Catalunya hem reclamat i practicat el diàleg i la negociació. Constantment. En termes d'afirmació i de garantia política, social i nacional de Catalunya, d'interès general espanyol i de solidaritat. Sense mai del tot arribar a un acord total i definitiu, amb alts i baixos. Encara que durant anys, amb resultats no prou positius, però no prou decididament negatius per a fer impossible el diàleg. Però ara això s'ha trencat.

Ara Espanya i Catalunya estan amenaçades de fracàs per totes bandes. I pel que fa a Catalunya hi ha que la política espanyola darrerament s'orienta cap a la nostra residualització. I per tant té tota la lògica que a Catalunya d'uns anys ençà hi hagi hagut una forta reacció. De perspectiva difícil. Però potent. I que deixarà senyal. I que com a mínim no està en la línia de l'abandó i de la difuminació, sinó de l'esforç i de l'esperança.

És un moment de crisi seriosa. En què podria ser bo que hi hagués diàleg. Però no un «bla bla bla». No un diàleg insincer. O només tàctic i orientat a fer perdre impuls i a disgregar la nostra reivindicació. A refredar la reivindicació, justa i democràtica, del dret a decidir.

PERQUÈ HI HAGI DIÀLEG cal que hi hagi propostes sobre la taula.

Per part catalana n'hi ha hagut sempre.

Una proposta d'afirmació catalana, però en el marc espanyol. És a dir, de respecte i garantia envers la identitat de Catalunya (llengua, cultura, institucions, autèntic autogovern i amb un finançament adequat), amb possibilitats per tant d'un bon desenvolupament econòmic i social (estat del benestar) i amb el compromís ferm per part de Catalunya de contribuir a fons al progrés i l'enfortiment general d'Espanya.

Aquesta ha estat la nostra proposta. La nostra proposta de diàleg, de col·laboració i d'encaix. De convicció i de projecte comú. Que al cap de cinquanta anys és rebutjada rotundament per l'altra part, que recupera la seva vella tradició centralista i uniformitzadora. De gradual disminució del pes i de la personalitat de Catalunya. D'allò que n'hem dit la residualització de Catalunya en tots els terrenys.

NO N'HI HA PROU d'anar dient «diàleg, diàleg». Cal mullar-se més. Molt més. Quan la situació arriba al punt on ara som, els qui demanen diàleg han d'assumir el risc de fer propostes. Propostes de fons, serioses i que inspirin confiança. Perquè si dels dos que discuteixen un persistís a no canviar res del que sempre ha practicat (i ara amb més pressió que mai), i l'altre no volgués renunciar al que per a ell és essencial, el que caldria és que, amb una actitud de mutu respecte, les dues parts donessin per acabada la relació. Sense renunciar a altres menes de relació i de col·laboració que puguin sorgir. Europa n'està plena d'experiències
així. Democràtiques i finalment positives per a tothom.