Amb un pam de llengua a fora

Un atleta que esgota els últims anys de competició movent-se enmig de la cursa a estones a la babalà, d'altres carranquejant i sempre amb un pam de llengua a fora. Així actua Alfredo Pérez Rubalcaba. Quan semblava que estava a pocs metres del destí i que podria gaudir de la glòria abans de passar el relleu a una nova generació de polítics, es va confiar un segon i li van passar per damunt la resta de rivals. Sacsejat i desorientat, Rubalcaba ara lluita per no acabar en un racó de la història socialista recordat com el que va recollir les pitjors marques electorals i sent un dels líders més efímers. Mai no ha tingut ni un moment de relax. Quan sembla que ha segellat la pau amb un territori, li esclata un altre front de dissidència. Un dia ofereix pactes a Mariano Rajoy i l'endemà presenta un pla econòmic radicalment diferent del pla del PP i, sobretot, incoherent amb el que defensava quan fa un any i mig era al govern. I si no que ho preguntin a la PAH. A còpia de pedaços i més pedaços –que inclou les eternes desavinences amb el PSC–, Rubalcaba ha aconseguit anar surant enmig del caos. Però, avui dia, la feina dels seus és remolcar-lo perquè no se l'endugui el corrent.

L'últim exemple ha estat la crisi plantejada pel socialisme gallec arran de la decisió de plantar cara a Ferraz i organitzar unes primàries per escollir el nou secretari general de la federació quan els estatuts del PSOE només preveuen fer servir aquest mètode per designar els caps de cartell. La reacció de la direcció estatal va tenir les fases habituals: negació, mala maror, negociacions a corre-cuita i concessions que no volen que siguin dites, però que deixen en evidència la feblesa del seu projecte. Al final, no només hi haurà primàries a Galícia per escollir el seu secretari general, sinó que s'estudiarà fer-ho arreu de l'Estat. S'ha passat del res al tot, fins al punt que el PSOE pretén que es canviï la llei electoral perquè el conjunt de partits hagin de designar candidats pel mateix sistema. Segur que a La Moncloa encara senten Rajoy petant-se de riure.

La pugna de Pachi Vázquez s'ha saldat, doncs, amb un nou pedaç: el gallec ajorna les seves primàries –així, allunya temporalment la tensió i la pressió d'alguns dels seus crítics– i, a canvi, han aconseguit que el PSOE obri el debat per canviar els estatuts quan era una qüestió que Rubalcaba tenia absolutament oblidada després que l'any passat hagués convençut els territoris més influents que les primàries per escollir secretari general no tenien ni cap ni peus.

Però Rubalcaba mai no ha anat amb el lliri a la mà, malgrat que cada vegada l'enxampen amb les defenses més baixes. Sap que de tant obrir la clau de pas, la bombona d'oxigen se li esgota i un dia haurà d'abandonar la competició per falta d'aire. I el que el preocupa ara és que, encara que hagi pactat un calendari força lax –no hi haurà primàries a candidat a La Moncloa fins al segon semestre del 2014–, la pressió interna fa perillar les dates i ell cada dia que passa està pitjor en les enquestes. És per això que, convençut o no, gairebé tothom dóna per fet que no té intenció de seguir competint. Fa uns mesos era inimaginable que es retirés. Ara és l'escenari més factible. I és per això que no té cap pressa per encetar el ball successori.

Però la prova que ja no és a les seves mans és que en una setmana Patxi López i Eduardo Madina van destapar les seves aspiracions. De seguida, els detractors de l'exlehendakari el van presentar com el candidat de l'aparell de Ferraz i de la vella guàrdia alhora que empenyien el diputat de Bilbao a mostrar les cartes, quan la seva intenció era reservar-se-les per a més endavant. Finalment, ha estat necessari un pacte entre bascos perquè cap dels dos prengui mal abans d'hora. Ja ho diu Felipe González: qui es precipiti, en sortirà socarrimat.