Exiliats del segle XXI

Si al segle XX el detonant de la gran onada migratòria de catalans va ser la Guerra Civil espanyola i el posterior exili per motius polítics i per les dures condicions de la postguerra, en aquest inici de segle XXI la gran causa ha estat l'esclat d'una cruel crisi econòmica que ha deixat milers de persones sense feina. Com a prova, una dada: el 2008, quan es va crear la figura del padró d'espanyols residents a l'estranger (PERE), es van comptar 144.002 catalans inscrits als consolats d'arreu del món. Quatre anys després, el 2012,
es va tancar amb 203.250, prop de 60.000 més; o sigui, un 40%, a raó d'un 10% anual de creixement. Només l'últim any se'n van apuntar 17.000 més, entre els quals es detecten cada cop més famílies senceres, si bé uns 5.200 d'aquests provenien d'altes consulars fruit de la recuperació de la nacionalitat espanyola arran de la disposició de la llei de la memòria històrica que així ho preveu per als fills i néts d'aquells que en el seu dia van perdre la nacionalitat amb l'exili.

Amb això, dels més de 200.000 registrats –entre els quals no figuren els que han adoptat la nacionalitat del país d'acollida– només un 34% són nascuts a Catalunya, mentre que un 8% ho són a la resta de l'Estat (si bé havien tingut al Principat l'últim veïnatge civil) i un 58% són ja nascuts a fora d'avis, pare i/o mare catalans. Això ajuda a explicar que la majoria (uns 102.000) estiguin censats a Amèrica, més que a Europa (uns 92.000), tot i que aquesta última xifra és segurament molt inferior a la real, atès que el lliure moviment de persones dins de la UE fa que molts emigrants no arribin a inscriure's mai en els registres consulars espanyols. A
partir de projeccions de dades reals d'altres països europeus, que parlen d'un 15% extra a afegir a la xifra, avui es calcula que són uns 245.000 els catalans que viuen a l'estranger.

Encara hi ha una altra dada demolidora sobre la creixent notorietat de la Catalunya exterior: el 2012, segons el Banc d'Espanya, la població espanyola resident a fora va enviar remeses monetàries cap a l'Estat per valor de 5.900 milions, dels quals s'estima que vora un 10%, uns 583 milions, corresponien a catalans. La xifra ha crescut un 60% respecte dels 344 milions que se suposava que hi havia el 2000, fins al punt que ja iguala les remeses que els immigrants que viuen a Catalunya envien
als seus països d'origen: 593 milions
el 2012 (per vora 6.500 milions en el conjunt de l'Estat espanyol).

L'emigració catalana cap a la resta de l'Estat, en canvi, ha anat a la baixa els últims anys perquè, a diferència de la UE o altres àrees emergents, no són destinacions atractives per trobar feina. I és que, si a Catalunya hi ha crisi, a la resta de l'Estat encara n'hi ha més, malgrat que s'observi un petit flux de retorn de famílies andaluses que en el seu dia van venir. Entre el 2000 i el 2012, fins a 83.500 persones nascudes a Catalunya es van traslladar a altres comunitats, i en l'últim any la xifra va ser la més baixa de la dècada: només 1.952 emigrats, la majoria cap a Madrid. En total, l'1 de gener del 2012 el padró municipal recollia 403.817 catalans que vivien a la resta de l'Estat. Una part d'aquests també es reuneixen en casals repartits arreu de la península, que tant per a la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC) com per a la Generalitat
tenen el mateix tractament que la resta de comunitats a l'exterior.

Les associacions de catalans a fora, en tot cas, han alertat de l'escassa atenció que el govern i els agents socials estan prestant a la “situació objectiva de descapitalització intel·lectual i laboral” que té Catalunya, ja que la majoria dels que marxen són, a més, joves d'alta qualificació. Després d'una reunió al febrer, alguns centres catalans a Europa van adreçar un escrit al govern per demanar-li suport a la tasca, que va in crescendo, d'atenció, orientació i assistència a la nova onada migratòria. Les entitats, que al juny preveuen una altra reunió a Brussel·les, demanen un redisseny de les subvencions d'enguany, que inclogui explícitament aquesta faceta entre les finalitats, i la possibilitat de crear el 2014 la figura d'orientador a l'exterior utilitzant fons europeus de cohesió i per a l'ocupació juvenil. Tot i una dràstica retallada en les subvencions en els últims anys, les comunitats a l'exterior han entès la greu situació econòmica, però han lamentat la poca “autonomia pressupostària” de l'àrea d'Exteriors del govern, que no té “les eines ni la fortalesa que a hores d'ara es necessiten”, segons
indiquen fonts internes.

Tot i ser privats, els centres a l'exterior han reivindicat sempre la seva labor de difusió i visualització de la cultura i la nació catalanes al món, però també la seva feina a favor del sector turístic, empresarial o fins i tot universitari, i han intentat que es posi al dia la visió sovint esbiaixada que se'n té a Catalunya. Ara més que mai, s'han ofert al govern per assumir el paper de diplomàcia pública i fer d'interlocutors amb les comunitats d'acollida sobre el procés sobiranista iniciat, del qual una clara majoria està a favor. Després de la manifestació de l'últim Onze de Setembre, una vintena de casals del con sud d'Amèrica ja van emetre una declaració de suport al procés obert vers la independència, i al febrer aquestes mateixes i d'altres de l'Amèrica Central i el Carib es van pronunciar a favor de la Declaració de Sobirania aprovada al gener pel Parlament.