“Catalunya serà fidel a l'ideal de justícia social, o no serà”
“El catalanisme serà social o no serà”. O bé, “Catalunya serà fidel a l'ideal de justícia social, o no serà”. En el llenguatge de l'època. Anys cinquanta i seixanta. Anys de redefinició del nacionalisme català després de l'ensorrada dels anys trenta i de l'aixafament dels anys quaranta i cinquanta.
Unes afirmacions pròpies de tot el nacionalisme català. La gran agitació ideològica dels anys seixanta i setanta (a tot Europa, però també molt present aquí) va introduir variants en aquest plantejament. Que el temps i la realitat han anat decantant. Però el nucli dur d'aquell plantejament subsisteix. Textualment i en un llenguatge molt de l'època. “Catalunya serà fidel a l'ideal de justícia social, o no serà”.
Això va inspirar l'acció de tots els partits i moviments catalanistes. En alguns sectors ideològicament molt radicals dels anys seixanta i setanta això va tenir un intent d'aplicació social i política molt rupturista que no va quallar. Però pel que fa a la resta, en línies generals es pot dir que aquesta consigna es va tenir en compte. Així fou en el cas dels comunistes del PSUC. I en el dels socialistes i dels socialdemòcrates i dels democratacristians. I dels liberals.
I en totes les propostes procedents d'un nacionalisme que sempre es va definir com a comunitarista. Sense explicitar-ho, tothom va estar tocat, afortunadament, per la idea de “comunitat i persona”, que alguns vàrem aprendre de Péguy i també d'altres autors.
Afortunadament.
Afortunadament perquè només si aquesta mentalitat era dominant –amb variants, però dominant– Catalunya es podia salvar de la disgregació, de la pèrdua de cohesió, de l'afebliment de la convivència. Només així podia mantenir i enfortir una personalitat col·lectiva que pogués ser útil a la seva gent.
Una raó de ser, i un motiu, i un deure d'un país és contribuir a donar a la seva gent contingut, forma, horitzó, dimensió col·lectiva, hàbit de convivència. La gent –les persones– necessitem ser el que som individualment. La persona és individual. Però no és plenament persona si no es pot comunicar i tenir tracte amb altres persones. O sigui que també és necessàriament social. Això ja ens ho va explicar Aristòtil. I encara és així, tot i les moltes teories que han sortit des d'aleshores.
I això té més d'un aspecte –per exemple, la llengua, la cultura, la memòria, etc.–, però també necessàriament la vivència que un país respon a una idea comunitària i no només individual. Que aquest país és casa seva. De cadascuna de les persones que en formen part.
Avui, a això, els països moderns miren de donar-hi respostes d'una manera no única –ho fan també a través d'altres mecanismes–, però molt important, que és a través de l'estat del benestar. És a dir, a través d'una acció i d'un sistema que proporcioni a cada ciutadà les condicions de vida, les possibilitats de progrés econòmic i d'ascensor social, de salut i de seguretat personal i familiar que de fet són l'anhel del comú de la gent.
Ja en el primer terç del segle XX aquest plantejament, que a Europa es va començar a plantejar just abans de la Segona Guerra Mundial, tot seguit es va anar estenent ràpidament. A Catalunya també s'havia iniciat aquesta línia de pensament. Que la nostra guerra i la postguerra varen tallar en sec. Però que va rebrotar. D'una manera que relliga sentiment de país i justícia social.
I això ha implicat la política, l'acció social i la idea de país imperants a Catalunya dels anys setanta ençà, és a dir, des del restabliment de la democràcia i de la Generalitat. Amb contribucions diverses. No ha estat l'obra d'un sol sector ni d'un sot partit. I el resultat ha estat la instauració del que se'n diu l'estat del benestar amb un grau d'amplitud notables i amb criteris europeus avançats.
Ho podem afirmar sense presumpció i amb consciència que és un mèrit compartit per sectors ben diversos de la nostra societat i del nostre món polític.
Als arguments habituals a molts països europeus a favor de l'estat del benestar, en el cas de Catalunya cal afegir-n'hi un altre de molt important. Que és que la necessitat de cohesió interna que tot país té, a Catalunya és especialment forta atesa la molt forta immigració que té des de fa molt de temps. Una immigració que rep sense disposar de molts elements creadors de cohesió i d'integració de què sí disposen els països amb estat propi. El gran mèrit de Catalunya és que ha integrat, amb benefici per al país en general i per a les persones concretes que s'han incorporat a Catalunya durant més de cent anys, i que ho ha hagut de fer sense instruments d'estat. Ho ha fet per la força de la pròpia societat catalana i per l'actitud de molta de la gent vinguda de fora.
És a dir, hi ha contribuït molt el fet que Catalunya els ha pogut oferir una societat i una mentalitat que més enllà de la pura adscripció administrativa convidaven –i conviden– a una incorporació positiva, creativa i amb perspectives de progrés.
Per tant, l'estat del benestar és una exigència de justícia i de convivència arreu d'Europa, però a Catalunya és, a més, una necessitat de cohesió i d'identitat. I per tant, més que enlloc, una exigència de viabilitat. De viabilitat com a país.
Quan es parla del finançament de la Generalitat –sobre la que recauen en molt gran mesura l'existència del benestar a Catalunya– en realitat es parla del fet que Catalunya pugui o no mantenir no només una política social justa sinó també la seva cohesió, la seva convivència i la seva identitat. És no entendre res, o és deformar volgudament la realitat, dir com de vegades es diu que per al Govern de la Generalitat, i en general per al nacionalisme català, l'estat del benestar no és l'objectiu prioritari, i no subratllar en canvi l'ofec econòmic i financer que s'aplica a Catalunya. Amb una clara voluntat de fer inviable el projecte de Catalunya amb identitat pròpia, amb projecció i creativitat i, sobretot, amb cohesió i convivència.
