La música, l'aliat que mai no ens falla

Dyango va ser ovacionat i la Dharma va fer saltar el camp

Un quart de nou del vespre. Sona, per megafonia, Tossudament alçats (la cançó de Lluís Llach que havia de cloure, moltes hores després, el recital) i, a les pantalles del Camp Nou, imatges de Woodstock, Live Aid i els concerts d'Amnistia i Som una Nació. Ja fa molts anys que la música és essencial per alçar-se per la llibertat, i ahir, com molts altres cops, la música –la cobla, el pop, el rock, el folk, la rumba, la cançó...– es va tornar a revelar com un aliat de primera per als anhels de llibertat d'aquest país. La llarga, llarguíssima, nit del 29 de juny al camp del Barça va deixar, és clar, uns quants moments per a la història: l'ovació que es va endur Dyango quan va sortir a cantar amb Pep Sala Boig per tu; Peret, molt emocionat, posant veu a L'emigrant; Joan Isaac llegint una carta de Salvador Puig Antich abans de cantar A Margalida; Fermin Muguruza cridant reiteradament “Visca la terra!”; Titot reivindicant “l'exèrcit de mestres, actors, escriptors i científics ben armats d'aquest país”; 90.000 persones cridant “No volem ser!” amb una Dharma que no va enfonsar el camp del Barça per ben poc, i Lluís Llach, és clar, pujant a l'escenari per cantar Venim del nord, venim del sud.

El concert, un veritable tour de force que, ben aviat, ja es va veure que duraria molt més del que estava previst que durés, va tenir dues parts prou diferenciades. En la primera, inaugurada per la Cobla de Cambra de Catalunya amb Pascal Comelade i Enric Casasses, van sonar, sobretot, algunes de les cançons més populars dels últims cinquanta anys als Països Catalans.

Hi va haver clàssics de la Nova Cançó: Qualsevol nit pot sortir el sol, amb Jofre Bardagí, Pere Jou, Joan Dausà i Andreu Rifé encenent per primer cop l'estadi; Al vent, a duo entre Cesk Freixas i el valencià Pau Alabajos, que va tenir un record per a Raimon i per a Ovidi Montllor, i una Què volen aquesta gent? de pell de gallina, amb una Maria del Mar Bonet pletòrica i una Companyia Elèctrica Dharma que, tot seguit, va fer saltar tot un Camp Nou amb la sempre poderosa La presó del rei de França. També, himnes del rock català com el citat Boig per tu i Camins de Sopa de Cabra, així com clàssics universals de la cançó adaptats al català: This land is your land (‘Aquesta terra és la teva terra'), de Woody Guthrie (cantada a mitges per la jove Joana Serrat i Xavier Baró, després de la qual l'escriptor Matthew Tree va convidar els “futuribles catalans” a sentir-se part d'aquesta terra); el Blowin' in the wind, de Bob Dylan (Jordi Batiste amb la lleidatana Meritxell Gené i Amadeu Casas), i una extravagant Louisiana, de Randy Newman (convertida en Catalunya per l'alemany Theo).

En els missatges de les cançons, dos temes molt rotunds: terra i llibertat, que van tenir la complicitat, també, d'un entregat Fermin Muguruza, Paco Ibáñez (molt aplaudit en la fràgil Como tú) i Mercedes Peón. “Estic aquí perquè és normal”, va dir, amb naturalitat, la cantant gallega. El pols del concert, però, no va ser només de les cançons, ja que els discursos van copsar molts moments àlgids de la nit. Proclames a favor dels Països Catalans i, també, denúncies contra les retallades en cultura, ensenyament, sanitat i mitjans públics de comunicació. Les lectures de textos d'Estellés, Martí i Pol, Joana Raspall, Joan Margarit i Brecht per part d'actors –Lluís Soler, Sílvia Bel, Montserrat Carulla...–, cineastes –Isona Passola, Ventura Pons...– i científics –Bonaventura Clotet, Pere-Joan Cardona...– van ser aplaudides per tot l'estadi.

La segona part del concert, centrada en l'obra de Llach i amb músics com ara Gossos, Els Amics de les Arts, Pastora i Marina Rossell, a part del mateix Llach, va començar quan quedava poc per a la mitjanit. El 29-J, però, ja feia hores que havia passat a la història d'aquest país.